L’ona

Drama basat en fets reals, quan l’any 1967, un professor d’un institut de Palo Alto, Califòrnia, va preguntar al seu alumnat per què el poble alemany ignorava la massacre nazi contra els jueus. Llavors va fer un experiment, amb la implantació d’un règim de disciplina a l’aula; els nois i noies es van entusiasmar fins que, abans que les coses anessin massa lluny, ho va tallar.

L’escriptor Todd Strasser en va fer una novel·la l’any 1981 i el director alemany Dennis Gansel va fer-ne una la pel·lícula el 2008, amb la pregunta inicial: “Penseu que seria impossible una altra dictadura a Alemanya?” Tot l’alumnat va dir que seria impossible. I ell, que inicialment volia fer el seminari sobre l’anarquisme, en comença un sobre el feixisme. I comença l’experiment fins que al cap de 4 dies esclata el conflicte en un partit de waterpolo. Ho vol deixar-ho estar, però ja és massa tard…

EL tema fa rumiar sobre la capacitat que pot tenir un líder per fascinar i implicar (o també manipular) uns joves en un projecte, feixista en aquest cas. I fa pensar en els mecanismes que causen l’adhesió de joves a projectes semblants: pels personatges que veiem, són jovent solitari, amb l’autoestima molt baixa, gent a qui els seus pares no els fan cas, joves buits, sense ideals… Aquí, el professor els dóna responsabilitats, formen una comunitat, tenen un nom, un logo, s’ajuden i es defensen entre ells. I llavors, a partir de virtuts com la unitat, l’amistat, la lleialtat, la confiança… es crea el sentiment de grup. Els individus han trobat sentit a les seves vides. Per això hi són i no volen deixar-ho.

De pell de gallina!