Pel·lícula escrita i dirigida per Mike Leigh narra el pas de les quatre estacions de l’any per parlar-nos d’uns quants personatges, centrats en la parella protagonista, Tom i Gerri (Jim Broadbent i Ruth Sheen).
Podríem dir que és una pel·lícula sobre la soledat, però també sobre la vida, o sobre la vellesa. La soledat més punyent, la de Mary, que treballa amb Gerri en un centre de salut. També la de Ken, ofegat en l’alcohol, com Mary i perdut en el món del greix més absolut. I la de Ronni, el germà de Tom, un home vell que té cura d’una dona malalta fins que mor i l’enterren sense ni la presència del fill, que arriba tard i actua de forma violenta.
Descolocat, Tom se l’emporta a casa d’ells. Sort que el fill de la parella, Joe, que també està sol, troba una noia. I sort que la parella protagonista poden animar els éssers que els envolten perquè s’estimen, tenen una professió que els omple, i un hort on van a suar per relaxar-se i alhora tenir verdures ecològiques. I a pocs anys d’arribar a la jubilació, estan equilibrats i són feliços; així poden convertir casa seva en una mena de punt de socors on recullen totes les soledats que intenten confortar.
El director diu que podria ser un film sobre la vida que segueix endavant i com sabem manejar-la, situada amb gent de classe mitjana-baixa. Potser va de gent com Tom i Gerri que malgrat el que els envolta, són capaços de gaudir del que tenen i, sobretot, de somiar.
La peli dura 2 h 9 minuts, la música és de Gary Yershon
En vull veure unes quantes darrerament… D’aquesta que comentau vaig veure el tràiler i me va semblar que podia ser una pel·lícula una mica trista, de les de plorar. M’equivoc? Perquè si és així, per bona que sigui, la deix per a més endavant. Tenc ganes d’històries més alegres ara mateix 🙂
Una besada a les dues!
Tens raó, Caterina, és una peli trista. Millor que en busquis una més alegra, s’ha de veure en moments alts, perquè sinó, surts del cinema aplatanada…. Petons