Nuoro és la ciutat sarda més representada i ridiculitzada al cinema i TV a les cròniques negres per crims de sang. S’han fet acudits sobre els cants dels quatre tenors, un cant emblemàtic i singular sard. Allunyada dels nuclis urbans, del mar, tancada i petita… allà va néixer Grazia Deledda l’any 1871.

Finestra de l’habitació de la casa on va viure Grazia Deledda, a Nuoro

De família benestant, des de petita devora llibres i escriu. L’any 1888, amb 17 anys, envia un conte a la revista Ultima moda, de Roma, que li publica. Després li publiquen alguns contes més i un serial per capítols. Ni a la família ni al poble els fa cap gràcia que parli d’aventures i amors en un escenari que ells identifiquen com el seu. El seu germà li diu que no escrigui més perquè no la prenguin per una noia precoç o corrompuda. A Nuoro, les llengües llargues comencen a anar lleugeres. És rara. No es casa. I escriu! Ella es troba sola i es comença a ofegar. Es tanca, observa, treballa, llegeix i continua escrivint.

El 1899, amb 23 anys, va a Càller convidada per una admiradora “… e del coro, composto in suo onore, no le rimase in mente che il motivo monotono e quasi triste, che si confondeva con un rumore lontano, da lei non ancora mai bene inteso, che le pareva quello del pino nella vigna. Era il rumore del mare”. I per primer cop veu la mar (només l’havia vista de lluny des de les muntanyes de Nuoro). Ho explica ella mateixa a la novel·la Cosima.

Portada llibre Cosima, de Grazia Deledda

Allà coneix Palmiro Malesani, un funcionari del ministeri d’Hisenda i pocs mesos després es casen. Era el 1900. Després se’n van a viure a Roma, on continua escrivint, amb el suport del seu marit, representant sempre temàtiques relaciones amb Sardenya.

El 1926 rep el Premi Nobel de Literatura i l’agost de 1936 mor.

Nosaltres hem llegit, en italià, Cosima, una novel·la que, de fet, és la seva autobiografia des que neix fins que va a Càller i coneix el seu futur marit. Publicat un any després de la seva mort, reflecteix la infància, la casa i la família, el paisatge, les fantasies amoroses d’una noieta de poble, les potents creences religioses, la seva ciutat ideal, Roma i les seves ànsies de llibertat. També hem llegit Il paese del vento, una novel·la romàntica on la protagonista, una dona casada que va a viure en un poblet de costa amb el seu marit, parla de records d’infantesa d’un poble, d’un amor platònic que retroba allà, tuberculós, que li torna a remoure sentiments… i d’altres històries que són fàcils d’identificar amb la seva pròpia vida passada.

Il paese del vento

No totes les crítiques li van ser favorables i alguns escriptors del seu país no van veure bé que li donessin el Nobel. Nosaltres l’hem coneguda arran d’un viatge a Nuoro, la ciutat on es conserva la casa natal com a museu. Hem llegit aquest parell de llibres amb ganes, els hem entès i gaudit i ens ha retornat paisatges, domus de jana, tombes de gegants, cares i tradicions que vam viure de ben a prop. I li reconeixem el mèrit, claríssim, d’haver aconseguit ser escriptora, tot i haver nascut en un cul de món, ser dona, i de finals del segle XIX.

Vegeu més informació a: http://www.escritorasypensadoras.com/fichatecnica.php/32