De la mateixa manera que necessitem una persona que ens ajudi a néixer, la llevadora, quan morim, en necessitem una altra, l’acabadora.
Aquest era l’ofici d’algunes dones de la Sardenya més profunda i això és el que ens explica la novel·la. La Tzia Bonaria és modista, però quan l’avisen, ajuda a “ben morir” algú. Maria és la nena que ha adoptat, no perquè sigui òrfena, sinó perquè en aquella terra existien el que s’anomena “filla d’ànima”, la possibilitat d’adoptar una nena, perquè la mare no podia mantenir-la; així, té dues mares. Els vincles d’afecte poden ser més forts que els de sang, sí. La nena és feliç vivint amb la mare adoptiva, fins que descobreix què fa quan surt de nits. I ho descobreix, justament, en un cas en què podríem dir que la tzia ha trencat les pròpies regles, les d’ajudar, només, a acabar els dolors de l’agonia.
Després d’això hi ha un trencament, per nosaltres, que surt potser innecessàriament del fil argumental. Però Maria torna perquè la tzia està molt malalta, i s’està amb ella fins al final. Llavors comprèn moltes coses per primera vegada.
Michela Murgia ens parla de la mort en un poble llunyà i tancat, que no recorre a mitjans sofisticats ni públics, sinó que és la mateixa comunitat la que, de manera natural, resol la tan discutida eutanàsia quan la mort truca a la porta. Al llibre Viaggio in Sardegna, de la mateixa autora, ens parla de Su Sterru, una cavitat vertical de 270 metres de profunditat, a l’altiplà del Golgo, on es deia que hi portaven a morir els ancians.
En el tema de la mort sempre hi ha contradiccions, dubtes, pors, inseguretats i temences… I la gràcia de Michela Murgia és que ho presenta com si fóssim davant d’una gran tela i anéssim veient pinzellades aquí i allà, descrivint els personatges, les situacions, el paisatge… en petits apunts plens de lirisme i bellesa, amb un llenguatge clar i poètic. Només quan arribem al final de tot tenim la pintura acabada.
Vegeu entrevista a La Vanguardia, 19-12-2011
L’acabadora, Michela Murgia, Proa, A tot vent, 221 pàg.