Aicnàlubma

Aicnàlubma és la paraula ambulància al revés. Joaquim M. Puyal ens proposa imaginar-nos que el televisor és un retrovisor a través del qual la persona que condueix veu un part del seu entorn (que no és real, sinó només un reflex de la realitat).

Puyal reflexiona sobre els mitjans de comunicació en una visió molt crítica. Analitza el paper que tenen o haurien de tenir tant la TV pública com la privada. Critica el paper negatiu que han tingut els canals privats espanyols sobre la normalització de la llengua catalana, i com actuen d’esquena a les lleis autonòmiques. Repassa la història més recent dels mitjans de comunicació (incloent-hi les xarxes socials telemàtiques), tant catalans com espanyols. Denuncia que sovint, els poders utilitzen els seus gabinets de premsa per exportar els missatges com volen, que arriben als mitjans i les reprodueixen sense ni contrastar-les.

“La democràcia no pot existir sense un públic ben informat. El que està en joc no és periodisme sinó la llibertat”, diu Puyal en una cita del periodista nord-americà Bill Moyers. Els poders ens volen com a consumidors i com a votants. Res més. Oi que si truquen a la porta de casa nostra decidirem si deixem entrar o no a qui truca? Per què no ho fem quan engeguem la TV? Tot s’hi val per aconseguir audiència? Interessa allò que s’emet o només el rendiment?

Justament, el valor de la informació consisteix en l’aportació de coneixement, que, alhora s’ha de transformar en pensament i aquest, en acció. Per desgràcia, s’ha perdut el concepte de televisió com a servei públic. La Llei 10/1988 de 3 de maig, de televisió privada parlava de servei públic 4 vegades a la primera pàgina del preàmbul. Va ser substituïda per la Llei 7/2010 i aquí, l’expressió “servei públic” ja no hi surt. Només trobem servei, i desdibuixat. L’interès és, clarament, el negoci privat.

Puyal planteja uns criteris bàsics que haurien de tenir els periodistes, en un Manifest de l’ofici: qualitat basada en la utilitat, expertesa, honradesa, rigor, eficiència i confiança. I també planteja uns Drets de l’espectador, que divideix en demanar una sèrie de drets al coneixement: que entretingui, que s’entengui, que tingui interès, que sapiguem qui és responsable del missatge, que sigui diversa i ofereixi un ventall ampli. I després proposa els drets a la reivindicació: el d’apagar el TV si ens ofereixen brossa, el de dubtar dels missatges, i el de la denúncia directa quan no ens ofereixen el que mereixem, com faríem amb la companyia de gas, aigua o llum.

I acaba: “un animal racional que no raona no és una persona”

Aicnàlubma, Columna, 2011, 348 pàg (incloses 27 pàg. de bibliografia i 257 notes en 110 pàgines)