No n’havia sentit parlar fins que el vaig trobar en un prestatge de la biblioteca municipal, i el vaig agafar perquè m’interessa Sardenya i la seva literatura. La pestanya de l’edició diu que un llibreter d’antic va a parar a la Barbagia darrera d’un llibre misteriós. Una bona part de la narració transcorre a Nuoro i Orgosolo. Allà hi ha marro, i molt. Al costat de Manu Uriarte, el llibreter, coneixem Giacomino, el bibliotecari de Nuoro, i de la seva mà, intentem desentrellar el què va passar fa més de cent anys.
La valigia sarda, traduïda per Francesco Ferrucci (Mondadori) es presentà a Sardenya el setembre de 2011 (a Ittiri i a l’Alguer, no pas a Nuoro, un dels llocs principals on discorre la narració, perquè diuen que es parla de coses que no es podien explicar). A Catalunya el llibre va sortir el 2010.
A finals del XVIII i principis del XIX, Nuoro va ser un centre d’intel·lectualitat i art important. La poesia en llengua sarda de S. Rubeddu, P, Dessanay i G. A Murru donava veu a les aspiracions populars de justícia i respecte dels drets històrics. També en sard, hi havia els poetes Nicola Daga, AG. Solinas, P. Piga, S. Manconi, F. Ganga; però, sobretot, gràcies a l’activitat de Sebastiano Satta, Giacinto Satta, Fracesco. Ciusa, Antonio Ballero, Piramo Gallisay i Gracia Deledda, Nuoro va esdevenir un símbol de la cultura sarda. El grup era conegut com l’Ateneu dels Sards. Deledda, el 1894, escrivia: “El cor de la Sardenya és la Sardenya mateixa amb totes les seves manifestacions i el camp obert on la civilitat incipient combat la lluita silenciosa amb l’estranya “barbaria” sarda, tan exagerada enllà.
Està ben escrita, amb personatges que tenen caràcter, però la trama és molt complexa i resol situacions en poques línies. Alhora, hi ha històries paral·leles (el llibreter amb la seva companya Vicky, el pare d’aquesta amb la senyora Bonsoms, l’experta ajudanta del llibreter…) que poc tenen a veure amb la intriga. És per tot això, perquè coneixem els escenaris, els paisatges, la literatura, els menjars i els vins (dels quals se’n parla a bastament en el llibre), pel que ens ha interessat la novel·la. No sé si, en cas contrari, ens hauria importat tant.
La maleta sarda, Margarida Aritzeta, Columna, 2010, 404 pàgines
Recomanem també aquestes dues escriptores sardes:
L’acabadora, de Michele Murgia
es veus k aket any és l’any de les maletes: aquesta sarda, les maletes perdudes, les altres maletes…. bé, a veureu si el proper serà l’any dels baguls (els que omplen de diners els evasors de kapital)