Pel·lícula muda en blanc i negre situada a Hollywood el 1927. El protagonista és un actor anomenat George Valentín (Jean Dujardin), famós i celebrat. Però l’arribada del cinema sonor marca la fi de la seva carrera, perquè no s’hi adapta. En canvi, l’actriu Peppy Miller (Bérénice Bejo), a qui ajuda a promocionar-se al principi de la seva carrera, comença a pujar fins a triomfar en el cinema sonor. Dos destins que coincideixen en un temps i espai concret, i que es van separant. Ell es queda sol i sense diners, cau en l’alcoholisme, i només la persistent ajuda de la noia, aconsegueix, al final de tot, treure’l del pou negre on ha caigut.

Podríem dir que és la història d’un home que no se sap adaptar als canvis, que no accepta les innovacions, que es pensa que el món on viu sempre romandrà al mateix lloc. Però les coses canvien; si als anys trenta del segle XX ja ho feien, més ho fan als inicis del segle XXI. De fet, la tecnologia, els treballs, els estudis, l’economia… canvia tant i tan de pressa, que ens cal anar amb els ulls oberts i la llengua fora per no quedar-nos en la cuneta. A The artist, el protagonista té sort de trobar una noia que recorda com la va ajudar, li reconeix el que va aportar, se l’estima i lluita contra el seu orgull que no li permet canviar… No tothom, a la vida, té tanta sort.

La feina del director, Michel Hazanavicius, és d’una valentia total per gosar fer un film com aquest i aconseguir enganxar l’espectador. Bona també la feina dels dos protagonistes i de James Cromwell en el paper de fidel xofer, primer d’ell, després d’ella.