Nexe entre Europa i Àsia, envoltada de la mar de Màrmara, la Banya i el Bòsfor, arreu hi ha gent, cotxes i tramvies… Travessar un pas amb semàfor, un risc grandiós. La ciutat bull, dones tapades, dones destapades, islamistes i tolerants. A la banda asiàtica hi viuen uns 4 milions, mentre que a la banda europea són uns 8. A la part europea antiga hi ha la Mesquita Blava, Sta. Sofia, el palau Topkapi, el museu arqueològic, l’Hipòdrom, les cisternes de Yerebatan, el Gran Basar, el Mercat de les espècies, la mesquita de Suleiman… L’altra banda de la ciutat europea és Gàlata-Pera, amb el c. Iktisal i la plaça Taksim d’espina dorsal. I després, el Bósfor, amb edificis a banda i banda.

El palau de Topkapi, edificat sobre un dels set turons que la ciutat té davant del mar de Màrmara. A l’harem hi havien arribat a viure 400 dones: veiem la sala de fruita d’Ahmed III (diuen que tenia poca gana i li pintaren frescos amb fruites per fer-n’hi venir). A les cuines, grandioses, hi havien arribat a treballar 1.200 cuiners. El sostre està format per 10 xemeneies còniques com les dels palaus del papa d’Avinyó; hi ha una vaixella de jade que canviava de color quan hi posaven verí, molt útil. A la sala dels rellotges tots estan aturats a les 9.05 h, quan morí Ataturk.

Al costat hi ha el Museu arqueològic, amb escultures gregues, un sarcòfag del s.IV aC anomenat d’Alexandre perquè hi surt representat a cada lateral; els relleus representen les batalles i es poden veure les policromies, malgrat el pas del temps. Profunditat de cares, mans, músculs, bèsties, robes… A més, hi ha el sarcòfag de les ploraneres, tombes lícies, escultures hitites i els baix-relleus de la porta d’Istikar de Babilònia.

Mesquita Blava. Foto: gloriacondal

Mesquita Blava, construïda per Ahmed I el 1609 amb 4 minarets més 2. La cúpula s’aguanta sobre quatre enormes pilars de 5 m de diàmetre. La vista amunt et talla la respiració. Hi ha més de 21.000 rajoles i hi predominen les blaves, del XVI i XVII. Els de la Meca es van enfadar quan van saber que aquesta tenia els mateixos minarets que ells; al final, per evitar un confrontació política, els d’Istanbul van regalar un altre minaret a la Meca; havien de ser els més del ball i des d’aleshores en tenen set.

Entre la mesquita Blava i Santa Sofia. Foto: gloriacondal

Santa Sofia. Del 537 amb totxos i marbre (la fusta era prohibida per por dels incendis); columnes d’Efes i Balbeck. Mehmet II hi incorporà medallons i mosaics. Ataturk la transformà en museu i es recuperaren els mosaics tapats. La dona de Justinià (antiga ballarina i prostituta) tenia la llotja al 1r pis (no els era permès estar a baix). Els minarets que hi ha són artificials. De fora estant, agafes una goma d’esborrar i et quedes amb la Sofia original, despullada, única. Diu un amic: “Si parlem en termes de gènere, la Blava seria la dona i la Sofia l’home”.

Santa Sofia

Entre les 2 mesquites hi havia l’hipòdrom de l’època de Constantí, que arribava fins al mar. A prop, les cisternes de Yerebatan. Fan 140 m de llarg i 73 d’ample. Hi ha 336 columnes amb les bases submergides a l’aigua per on neden peixos de colors grisos i vermells. Uns focus col·locats estratègicament il·luminen aigua, columnes i capitells i altaveus amb música clàssica donen el toc decisiu per fer d’allò un lloc de pau i harmonia.

El barri de Kumpaki, de pescadors tocant al mar de Màrmara, és una mena de Barceloneta. Com que som a nivell del mar, tots els carrers cap al nord fan pujada i com a tot arreu, són plens de gent. Tornem a veure moltes cases de fusta. Mentre seiem en un banc, se’ns acosten enllustradors, venedors de postals, de baldufes, de begudes, un mestre que li interessa molt el Quixot… Pujant av.Divan Yolu amunt, observem la gent amb pressa (això no és el ritme àrab sinó l’europeu total) i arribem al Gran Basar: cobert i enorme, molt turístic.

Tres mesquites més: la mesquita de Suleiman, a l’esquerra de la Universitat i pujant jardins amunt. Construïda per Sinan, deixà els fonaments fets 3 anys, perquè s’assentessin i l’acabà en 7 anys. Escuts contundents amb inscripcions del calígraf Karashisari, rajoles turquesa, blau i vermell, acústica genial. Al costat, el mausoleu on el soldà és enterrat i en una altra banda, la seva favorita Roxelana. Vistes sobre la Banya, el Bòsfor i Gàlata.

Mesquita de Rustem Pacha. Foto: gloriacondal

La mesquita de Rustem Paça és també obra de Sinan, amb ceràmica blava de Nicea, petita però solemne. Sortint i baixant, passem per la mesquita de Yeni, quasi al davant del pont de Gàlata. Començada per la mare de Mehmet II, la va fer acabar una altra dona; de planta quasi quadrada, 4 columnes i rajoles blaves i verdes, una cúpula per no abaixar el cap i d’una harmonia impressionant.

El mercat egipci o de les espècies està tocant al pont de Gàlata (mengeu un entrepà de barat a la brasa que venen en unes barquetes). Entre el Bòsfor i el Corn d’Or, al turó Beyoglu, hi ha el barri de Pera (més enllà) l’elegant barri on el XV els genovesos emmurallaren la ciutat. Aquí hi ha la torre Gàlata. El c/Iktisal és la columna vertebral d’aquest turó que a més de Pera i Gàlata inclou els barris de Kasimpayer (musulmà) i Haskoy (jueu). Aquí hi ha menysturistes i gran moviment de gent comprant i passejant. En un bar, una parella. Ell duu uns pantalons i una camisa. Ella va negra de cap a peus, inclosa la cara. Cada vegada que s’ha de ficar una cullerada de menjar, s’alça el tros de vel, s’ho empassa i torna a abaixar-se’l. A l’hotel Pera Palas, Agatha Cristi hi passà temporades (habitació 411).

Mesquita de Yeni. Foto: gloriacondal

Cap al final de la Banya hi ha el barri d’Eyup, amb la mesquita d’Eyup,un santuari molt venerat perquè hi ha les relíquies del profeta Job (eyup en turc). Fundat el 1458, de marbre blanc, durant anys l’entrada estava prohibida als infidels com nosaltres. Al carrer, munions de quitxalla surten de les escoles. Pugem per un carrer molt animat, ple de botigues fins arribar al cafè de Pierre Loti un oficial de la marina francesa que arribà a Istanbul el 1876 i s’hi estigué un temps; s’enamorà d’una noia turca i de la ciutat. Baixem avall pel mig d’un cementiri, amb gent passejant i mainada jugant. “Centenars de tombes daurades rodejades de flors s’acumulen a l’ombra d’aquests camins. Són sepulcres de morts venerats, d’antics paixàs, de grans dignataris musulmans”, escriu Loti.

També a Eyup hi ha la muralla de Teodosi (25 km). El 1453 Mehmet II i els seus jenízars van llençar l’últim assalt per ocupar la ciutat. Tenien 18 portes en aquesta muralla romana, i les van passar. L’església-museu de Kariye o S. Salvador in Xora, d’estil bizantí, té mosaics i frescos interessants. Als voltants hi ha moltes cases otomanes de fusta, autèntiques, velles, amb gent dins. Diuen que els frescos tenen més moviment que els de Ravenna i hi ha diferents escenes per narrar el mateix episodi. Moltes estan tretes dels evangelis apòcrifs. Per exemple, Josep li recrimina a la Verge que la trobi embarassada després de tornar de viatge.

Mesquita d’Ortakoy. Fotp: gloriacondal

Una altra cosa que cal fer és recórrer el Bòsfor amb barca, que surt del moll de Bogaz Halti. A la banda asiàtica, molt a prop de la costa, el far de Kizkulaki i poc després, el barri d’Uskudar. A mà esquerra passem per davant del palau de Dolmabahçe construït per Mehmet II perquè es va cansar de Topkapi, amb barreja d’estils morisc, barroc, italià i temple hindú. Aquí morí Ataturk. A continuació ve el palau de Ciragan on se situa l’argument del llibre De part de la princesa morta i que ara és un hotel de luxe. Més endavant, el barri d’Ortakoy, molt animat els caps de setmana pel mercat del carrer, pubs, bars i restaurants. A sobre hi ha el primer pont penjat, del 1973, d’1 km. Poc després, i encara a la mateixa banda hi ha el barri de Bebek d’antigues cases de fusta, senyorials. A continuació la fortalesa de Rumeli Hisari, del 1452, construïda per Mehmet II per assegurar-se el control de pas en el punt més estret del Bòsfor. Poc després passem per sota del 2n pont penjat. Baixem a Kalince (banda asiàtica) i amb bus tornem una mica enrera per visitar el palau de Beylerbeyi, residència d’estiu dels soldans. La decoració és una barreja barroca afrancesada amb teles, catifes, cortines i mobles de preciosa marqueteria; els darrers anys hi residien polítics i reis. De l’estil de Dolmabahçe però més petit i menys fastuós. Assequible. Baixem a l’última estació, Anadolu Kavagi, on hi ha uns quants bars. A ple sol, pugem turó amunt fins a la fortalesa genovesa-bizantina de Murat IV. Parts importants dels terrenys propers estan ocupats per l’Exèrcit. Unes nenes rera unes reixes ens ensenyen un cavall que pasta allà i ens diuen coses. Vista genial del poble, a baix, del Bòsfor, i de l’entrada a la Mar Negra.

Palau de Dolmabahçe. Foto: gloriacondal