Massís muntanyós al sud d’Alemanya, amb una superfície d’11.400 km² on viuen uns 3’5 milions de persones, que limita a l’oest amb França i al sud amb Suïssa. Hi ha dos grans parcs naturals, el Parc Natural Mitte Nord (Naturpark Schwarzwald Mitte/Nord), i el del Sud. Al Nord hi hem fet dos recorrreguts, el de la vall del Kinzig, i el de carretera Hochstraße.

El Kinzing neix a prop de Lossburg i va fent un semicercle cap al sud tot passant per Alpirsbach, Schenkensell, Schiltach, Wolfach, Hausach, Haslach, Biberach, Gengenbach, Offenburg i ja d’aquí fins a Khel, on desemboca al Rin, davant d’Strasburg. Amb els boscos que hi ha, la indústria de la fusta ha estat i és molt important. Des de fa segles, el transport de la llenya es feia pel riu, amb els rais, i a través del Rin arribava a Europa. Fins a finals del XIX la ciutat de Schiltach tenia el monopoli del comerç fins a Strasburg. Una altra de les riqueses d’aquesta zona van ser les mines de plata.

Gengenbach, un poble d’11.000 habitants, és el centre de la nostra estada. Ens allotgem a la granja Huberhof, a uns 5 km, al nucli de Fussbach, 96. Gengenbach és un encant, des de la porta de Kinzigtortum a la d’Oberturm. Es va construir al voltant de la silueta de l’església de S. Martí i de la vella abadia benedictina. La plaça de l’Ajuntament, i el carrer principal, que va de porta a porta, no tenen desperdici, però hi ha petits racons i carrers que cal recórrer amb calma per enamorar-se’n de seguida. Des d’aquí hem anat fent tota la vall, alguns cops amb cotxe, d’altres amb tren (gratuït amb la targeta Konus que et donen a l’allotjament, com també els busos).

Gengenbach

Zell és un poble ple d’edificis interessants, tant de cases de fusta entramada, com d‘art nouveau. Hi ha l’església dels pelegrins de “Maria de la Rosa” (per això per aquí abunda aquest nom). Haslach, durant el XIII, esdevé un dels centres més importants, per les mines d’argent. Si es pogués veure des de l’aire, el nucli antic té forma de semicercle. Hi ha un monestir caputxí del s. XVI, on hi ha el Museu dels vestits de la Selva Negra. De cases tradicionals i mercadets de tota mena, a prop hi ha el memorial Vulkan, per recordar 1.700 víctimes del nazisme, de 19 nacionalitats diferents, treballant a les mines.

Wolfach també combina cases de fusta entramada i art nouveau. Pasem la porta d’entrada a la ciutat, on hi ha el castell dels Fustenberg, del 1180, tot i que la forma actual és del s. XVII. Els principals edificis del centre són l’Ajuntament i l’escola annexa, del 1893, amb façana de gres i frescos. Hi ha banderoles de colors i molta animació, malgrat la pluja, amb canals d’aigua al terra.

Wolfach

Schiltach. està construïda en amfiteatre, davant del riu, per evitar inundacions. De nou, cases entramades i un castell del 1275. Carrers de gran pendent, amb la plaça del mercat, Ajuntament, museu de la farmàcia, museu del Mercat…. Història de desgràcies, per culpa dels incendis, en un dels quals, el 1533 cremà tot. La culpa era del diable, però havia de tenir un còmplice, una dona, i millor de classe baixa, una minyona, que 15 dies després de l’incendi va ser cremada a la foguera. D’aquí van néixer dues figures claus del Carnaval: el diable i la minyona. Poble també de tradició artesana, sobretot en pell.

Schiltach

Alpisbarch té un antic monestir benedictí del XI genial, nascut de la lluita per les reformes  entre l’emperador i el Papa. Té l’església amb claustre, 3 edificis de clausura, més un museu.

Alpirsbach

La ciutat més al nord de la Selva Negra és Karlsruhe. El 1715 Karl Wilhelm de Baden va voler fer una ciutat en forma d’estrella; el 1781 estava acabada. A partir de les ales obertes del palau surten 32 carrers radials. La Markplatz, en forma d’equilàter, fa eix amb el palau.

Una mica més al sud hi ha la ciutat balneària de Baden-Baden en el seu moment, centre de l’aristocràcia europea. Hi té un Casino important, on diuen que Dostoievski hi jugava (i hi perdia) i on s’inspirà per a la seva novel·la El jugador. Creuada pel riu Oosbach, té museus, teatres i edificis importants, però alhora, et sents en pau. Deu ser la que transmeten les seves aigües calentes i salades!

Baden-Baden. Termes de Caracalla

De Baden-Baden a Freudenstadt hi ha la Hochstraße, la carretera B-500 de 60 km, que vam recórrer en bona part. Des del nord fins al sud, hi ha multitud de cascades i llacs, entre d’altres, les cascades de Geroldsau. Passem pel pla on es puja a la Torre Mehliskopf, construïda el 1880, a 1.010 m, i més endavant trobem el pantà de Scharzenbach-Talsperre construït els anys vint, i en el seu moment, el més alt d’Alemanya. Anem fins a un encreuament on prenem la B 500 cap al sud; vistes precioses i bona calçada, envoltades d’avets, pins i bedolls. Arribem al Llac Mumelsee a peu de carretera i a 1.036 m d’alçada (és tan petit que no surt en els mapes, si no és com a reclam turístic o a una escala molt alta). Aquell dia hi havia un parell d’autocars d’avis de residència i vam haver de fer la volta entre bastons, crosses i monitors. Després pugem per un sender al cim Hornisgrinde, a 1.164 m, una torre construïda amb fins militars i ara envoltada de magatzems i edificis abandonats. Sort de la vista! Carretera avall arribem al turó de Schliffkopf a 1.055 m que domina la vall d’Hornisgrinde i el Kniebis. Vistes a la plana del Rin, els Vosgos… i els Alps.

Llac Mumelsee

D’allà ens desviem per anar a veure les Cascades i ruïnes del monestir Allerheiligen. Impressiona (també amb la pluja que cau) que enmig d’aquella selva es fes aquell monestir el 1191. Baixem a les cascades per un camí fàcil. Són 7 nivells de caiguda, que fa un total de 100 m. El color de les aigües és de ferro.

Freudenstadt

La B-500 acaba a Freudenstadt. amb la plaça més gran d’Alemanya (216 x 219 m). El duc Frederic hi volia un palau, però al final no es va fer. Ara hi ha arcades, un joc de 50 fonts, la figura de Venus dalt d’un pedestal i un museu. Però el millor és l’església evangelista, amb un faristol romànic de fusta tallada amb els quatres evangelistes (no havia vist mai res igual) i amb una pila baptismal de pedra tallada. Només per aquest faristol valia la pena els revolts que hem passat.

Ja lluny de la 500, un dia vam baixar avall i vam visitar Triberg, capital dels rellotges de cucut i amb unes cascades graonades en 163 m en 7 replans diferents (recomanem fer algun dels itineraris suggerits).

Vegeu també el Sud de la Selva Negra