Stop? No, run!

El temps és el gran tema de la novel·la d’Imma Monsó. La protagonista és Agnès Bach, una psiquiatra de 48 anys, filla d’un cirurgià jubilat, obsessionada amb la pèrdua de temps; la seva família té dos bàndols, els lents i els ràpids i ella pertany als segons. Sempre li han dit “Nes”, per estalviar, com al seu germà Sebastià, que va quedar en “Tià” (a la tercera, ja li van posar un monosíl·lab pel mateix motiu, Ruth).

Al seu voltant es mouen una sèrie de personatges: el pare, vidu i tancat sempre a la casa gran, dibuixant. Anna, col·lega i amiga amb qui es troben un cop per setmana. l’Eloi, un altre col·lega, un home casat amb qui manté relacions de fa molts anys.

Preparar la clau molts metres abans d’arribar a casa. Calcular quina cua del supermercat o del peatge avançarà més de pressa. Córrer i ensopegar amb una porta abans d’haver-la obert del tot. No gaudir del que fa perquè ja està pensant en el següent. Llegir un text tan de pressa que acabem entenent el contrari. Un segon perdut és una catàstrofe. Obsessió per controlar el temps. Tirania de la immediatesa. Mal del nostre temps. No saber distingir entre allò important i allò urgent. “Sóc ràpida, no ho puc evitar”, diu Nes. Ens hi sentim identificades? Sí.

Ben escrit, amb algunes llicències “col·loquials” de llengua i molt irònic, té capítols on la narració és en 3a persona, per explicar el present, i en d’altres trobem la 1a persona per explicar el passat, amb records de la infantesa on anem descobrint la família. Són capítols àgils i ràpids que ens serveixen per copsar la manera de relacionar-se amb el món i d’entendre el temps de Nes, però potser algunes explicacions cansen, com tampoc entenem el capítol de la fugida a Grècia. Costa anar imaginant certs personatges, perquè estan tractats de manera superficial (l’amant, l’amiga, el germà…) i fins i tot un dels grans personatges –absents-, U. fins al penúltim capítol, molt llarg, resol totes les incògnites i capgira les justificacions que fins llavors s’havia muntat Nes (com la relació amb el pare), a bastament tractada. Tenim la sensació d’un final precipitat, de voler tancar, de forma sorprenent, tots els temes pendents a través d’aquest personatge perfecte. Però no deixa de ser un llibre interessant i recomanable amb el qual ens ho hem passat bé.

Guardonada amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull