Un país que es deia Iugoslàvia. Un vell president comunista anomenat Tito. Una ciutat, Sarajevo, que el 1984 organitza els jocs olímpics d’hivern, amb molt èxit. El món en parla, començar a haver-hi turisme. Però els països de l’Est comencen a caure i Iugoslàvia es descompon. Es proclama la independència de Bòsnia i Herzegovina, amb Sarajevo com a capital. El 6 d’abril de 1992 la ciutat és envoltada per les forces sèrbies i sotmesa a un setge brutal. Franctiradors apostats a les muntanyes maten civils a milers. Es calcula que van morir-hi 12.000 persones i van haver-hi 50.000 ferits. Camps de concentració. Matances i violacions. Dolor, molt dolor. La guerra va durar fins l’octubre de 1995; els acords de Dayton van posar-hi fi. El govern bosni va declarar la fi oficial del setge el 29 de febrer de 1996.

Biblioteca de Sarajevo

Una noia, Gemma, que treballa a la redacció d’una revista i el seu fill adolescent, Pietro hi viatgen anys després. Ella hi va anar la primera vegada poc després dels jocs olímpics del 84. Allà va conèixer Gojko, que li va fer de guia, i Diego, un fotògraf genovès. Passen els dies, retorna a Roma, on vivia, i acaba enamorant-se de Diego, que li anava al darrera. Són una parella diferent i s’estimen. Però quan hi torna amb Pietro han passat moltes coses, la més bèstia, una guerra. Mentre a Barcelona preparàvem els jocs olímpics del 92, a Bòsnia es covava l’odi, ingredient imprescindible per a una guerra. I esclata. I Diego se n’hi va i després ella també. I enmig d’aquests anys, la necessitat de la Gemma de tenir un fill, que acaba esdevenint obsessió. Els intents, els avortaments, els viatges a clíniques per trobar una mare de lloguer. I, al final, la noia de Sarajevo, una música marginal, Aska, que accepta ser mare per a la Gemma.

Sarajevo

Personatges ben descrits, tendres. Interessant l’evolució de l’adolescent en relació amb els seus antecedents. Però també massa pàgines dedicades a la maternitat frustrada. Un títol en la llengua original, Venuto al mondo, que aquí ens han canviat; li trobes el sentit ja quasi al final del llibre. Just quan un gir inesperat a les darreres pàgines capgira tot el que sabíem fins llavors. La crueltat, la vilesa, la misèria dels éssers humans convertits en animals de guerra. Però també la solidaritat, els gestos anònims, la lluita per la dignitat.

Margaret Mazzantini. Rosa dels Vents, 2009, 512 pàg.

Una entitat que treballa per la pau: https://www.facebook.com/bosnia15anysdespres