Quan surts per fer el viatge cap a Itaca has de pregar… que faci bona mar. I així va ser. Hi vam arribar des de Sami (Cefalònia) en ½ hora. L’illa fa 27 x 6,5 km amb un paisatge d’oliveres, xiprers, pins, llentiscles, arboços,… i algunes tortugues i foques. Els primers grecs que van trepitjar Austràlia eren d’Ítaca i quan Onassis va necessitar tripulació la va venir a buscar aquí. No per res tenen un avantpassat il·lustre: Ulisses. I és que aquí, tot respira Odissea.

Dexa

Som als apartaments Forkis a la cala de Dexa, on va desem-barcar Ulisses quan va retornar del  viatge; a prop hi ha la cova de les nimfes, on deixà els tresors que duia. Però d’això fa molts segles i a la majoria de llocs trobes pedres, coves… i cabres. Cal, doncs, una mica d’imaginació.

La carretera que va del sud al nord puja cap al mont Nirito; el tros més estret de l’illa és un istme de 620 m; al nord, domina Stavros un poble amb personalitat que té tavernes, església i plaça, on hi ha un bust d’Ulisses i un gran mapa amb l’itinerari dels seus viatges. Al turó de Pilikato hi ha l’Escola d’Homer, on, segons alguns experts, hi podria haver hagut el palau d’Ulisses. Allà hi ha un petit museu arqueològic d’obligada visita, amb un tros d’una mascareta d’argila del s. I aC amb l’escrit “ΕΥΧΗΝ ΟΔΥΣΣΕΙ” (el desig d’Ulisses). Del poble surt la carretera que va a Kioni al nord-est, un petit port i cales. Abans hi ha Frikés, també en un golf, amb un petit port on s’aturen alguns ferris i alguns molins amb vistes a la petita illa d’Arkudi. Al port, una placa recorda els homes que lluitaren contra els nazis.

Frikes

Un altre camí porta a l’interior, al poble de Platriziás, entre oliveres i xiprers, amb més vistes. I d’allà es pot anar al golf d’Afáles on hi ha una platja solitària; a la dreta, el cap de Melissa. Exoguí, a 350 m d’alçada, és un poble quasi desert; s’hi puja per una carretera de zigues-zagues i d’aquí pugem encara més amunt fins al monestir de la Verge de Pernarákia. Privilegi de veure les valls de xiprers i oliveres, tota la costa retallada, l’illa de Lefkada, la d’Arkudi… tot un món als nostres peus.

Monestir Verge Parnarakia

Des d’Stavros també es pot anar a Anoguí, el poble més alt de l’illa, a 550 m, l’antiga capital. Hi ha alguns menhirs als voltants, un cafè i l’església amb icones i frescos bizantins, amb un campanar del 1682. Continuant avall, el monestir de la Verge de Kazaron; des del campanar, separat del monestir, de nou vistes impressionants.

Vistes d’Itaca des de Monestir Kazaron

Des del poble de Lefki, a la costa de ponent, es pot baixar a Agios Ioannis i la platja d’Aspros Gialós en forma de U, algunes roques i algunes hama-ques. Poca gent i al davant molt a prop, les costes d’orient de Cefalònia. A la meitat sud de l’illa hi ha la capital, Vazí, al voltant del port i un petit illot, construïda en amfiteatre i envoltada de verd. Petita, bonica, amable.

Vazi, capital d’Itaca

D’aquí es pot anar a algunes platges properes com Sarakiniko, Filiatró… pujar al poble de Peraxori o anar per una carretera avall a la Font d’Aretusa, una excur-sió a peu per un camí entre mates de llentis-cle i arboços que segueix el vessant de la muntanya, amb vistes a l’illot de Pera Pigada, platges… fins que al cap d’uns ¾ d’hora s’arriba a un torrent on hi ha un pou i unes cabres que beuen de l’aigua que brolla de la paret. És territori cabró, queda clar. De nou a la carretera, tornant hi ha la platja de Kamínia, preciosa.

Font d’Aretusa

A la costa de ponent, a sobre de Piso Aetos, hi ha un turó on, segons altres experts hi havia el palau d’Ulisses; són les ruïnes d’Alal-komenes: restes de murs, torres, portes i tombes micèniques. Les excavacions han demostrat que les restes més antigues són de la guerra del Peloponès, del 431 al 31 aC. Cal pujar fins a 380 m, uns ¾ d’hora. Les vistes a banda i banda, superbes. Estem una bona estona allà, passejant per les estances de Penélope i Ulisses i fent volar la imaginació.

Turó d’Alalkomedes

Per acabar, un apunt de iaies a la platja: una porta biquini negre i camina amb un bastó: entra a l’aigua, rellisca i cau de cul. Una noia l’ajuda, però no pot, i cal que hi vagi un noi i entre tots dos l’alcen; després, a poc a poc, entra més endins, els dóna el bastó i es posa a nedar. Una altra iaia amb bastó arriba, es despulla, es posa unes aletes de nedar i entra a l’aigua, però fer tot això li suposa molt esforç i molta estona. I quan és dins, deixa el bastó i s’endinsa. I passa pel nostre costat i alça el dit gros en senyal de victòria. Olé les iaies d’Itaca!