Una altra pel·lícula en blanc i negre. Primer The artist. Ara, aquesta i Blancaneus. Està bé que després de tants anys de colorins, es retorni, en alguna ocasió, al blanc i negre. Fernando Trueba, després de l’última pel·lícula, Chico & Rita, amb Mariscal, ens regala un film ben diferent.

Podríem dir que ens una reflexió sobre la creació artística, i, com diu el mateix director, parla de grans temes, però sense voler fer grans dissertacions, sinó, només oferir una mirada”.

Situada en un poble francès proper a la frontera espanyola (de fet està rodada a Ceret i a la Garrotxa), l’any 1943, en la França ocupada, un escultor important, Marc Gros (Jean Rochefort) viu en una casa  allunyat de tothom amb la seva dona Léa (Claudia Cardinale) que li havia fet de model mentre era jove (la bellesa és efímera!). No té esperances de canviar el món i se n’allunya, però tampoc té forces per crear malgrat que és conscient que el temps se li acaba. Ha estat tota la vida cercant la bellesa, l’ideal, l’essència (magnífica seqüència reflexionant davant d’un esbós de Rembrandt)… quan apareix la Mercè (Aida Folch), una noia jova i guapa, que ha escapat d’un camp de refugiats. Léa li proposa viure amb ells i fer de model del seu home (a la casa també hi viu una vella minyona, paper interpretat per Chus Lampreave). A partir de la nova situació, Marc retroba forces per tornar a esculpir la que pensa ell, serà l’última obra.

Rembrandt. La nena que comença a caminar

Llavors, en el procés de realització, veiem l’artista fent realitat la seva obra. Impacient perquè se li acaba el temps, a voltes és esquerp. Marc és un gran observador: quan passeja pel bosc (formes dels trons, l’arbre que creix entre pedres i es fa gran i retorçat), o quan seu a la taula del Café de la Paix, al poble (les dones que van i vénen de comprar, la gent del mercat, la quitxalla -els mateixos que d’amagat, observen com posa la model-, el vol dels ocells quan sonen les campanes). Treballa fent dibuixos, esbossos… però li no acaben d’agradar. Parla amb la Mercè, no grans converses, però de tot una mica. Ens encanta, per exemple, quan li explica les dues proves de l’existència de Déu, en una nova versió del Gènesi: Déu creà la dona, Eva per ser la seva companya; van tenir un fill, Adam, però aquest s’embolicà amb Eva i per això Déu es va enfadar tant. Segona prova que Déu existeix: l’oli d’oliva.

I mentre l’escultor va treballant, la Mercè, de nit, ajuda a la gent del maquis. Fins que Marc acaba l’escultura (el director fa servir La Mediterranée de Maillol) i la model se’n va. Ell es queda i contempla l’obra, pendent de passar-la a marbre. El més important ja està fet. Ja pot morir.

Trueba dedica la pel·lícula al seu germà Màximo, escultor, mort d’accident el 1996. El guió és d’ell mateix i de Jean-Claude Carrière i la fotografia, esplèndida, de Daniel Vilar. El treball de tots els actors és sobri i bo.

La Mediterranée. Arístides Maillol