Conegut com a Golf dels poetes, s’estén de Portovenere a Lérici, amb un fons marí ric en gorgònies, posidònies, esculls i barrancs. El centre és la ciutat de La Spezia, on fem un passeig per les vies de Napoli, Roma, Cavour i Gramsci. Anem a la plaça del mercat, amb un sostre molt modern amb la idea d’aprofitar l’espai exterior on abans es venia, per mantenir el mateix lloc cobert, però alhora, obert. Vida a la via Chiodo i la plaça al costat dels jardins Allende. Al port, un embolic de grues i parets impedeixen veure el mar. Deixem enrera tots els museus anunciats, les Scalinate Spallazani i la fortificació de Poggio, fem un intent de mirar amunt, a veure si podem ullar els Alps Apuans, però la pluja pot més. Info Turisme: http://turismocultura.spezianet.it/

Per conèixer la banda del sud agafem l’autobús i anem a San Terenzo. A l’Edat Mitjana va ser important, el record de les creuades és present a les llegendes i als noms de llocs, com “la tomba del gegant” i “lo scoglio di Orlando”. A la banda oriental hi ha el castell, una fortalesa quadrangular dalt d’un turonet. L’església és del XVI al mig del poble i moltes cases tenen la façana pintada de colors, però bastant deslluïdes pel vent i l’aigua. Aquí hi van viure en diferents moments Percy Bysshe Shelley, Byron, Henry James, Virginia Woolf, Gabriele D’annunzio… per això el nom de “Golf dels Poetes”. Shelley el 1822 va morir ofegat en bolcar la seva embarcació quan tornava a Lerici. Diuen que el van incinerar a la platja i hi eren presents el seu amic Byron i la seva dona Mary. Vivien a Villa Magni. L’altra villa important és Villa Marigola on van fer estada il·lustres personatges; ara és propietat d’una caixa, que, si més no, la conserva.

Hi ha un passeig marítim que va paral·lel a les platges i enllaça amb Lérici; n’hi diuen el sender “da castello a castello”, pel castell genovès dalt d’un altre turó, ara centre cultural. Arribem a Lerici barreja de poble mariner i jet-set, disputat per les repúbliques de Gènova i Pisa en el seu moment; els pisans el 1241 van construir un castell, ampliat després pels genovesos; a la torre pentagonal hi ha la capella de Sta Anastasia, del 1250, i el museu geopalentològic, amb la gràcia de diferents espais virtuals en una estança de les quals es fan simulacions d’un terratrèmol. Al nucli del poble hi ha estrets “carruggi” i escales; a la segona meitat del XV va construir un gran mur de defensa contra les incursions turques. Des de la plaça del port, la pl. Garibaldi i via Cavour es passa per l’oratori S. Rocco, del XVI, amb façana barroca i campanar romànic. Una de les platges més famoses és Venere Azzurra.

Al sud de Lérici, tot i que ja no forma part del golf dels poetes, encara hi ha racons bells, com Fiascherino, un poble tranquil i maco i Tellaro on s’hi pot arribar per un camí de ronda. Forma part dels “Borghi più Belli d’Italia” per l’harmonia arquitectònica del teixit urbà i el patrimoni públic, amb cases aferrades a la roca i una petita església construïda XVI com a bastió de defensa contra pirates. A l’interior, enfilat, hi ha Pugliola. El riu Magra, a l’est, fa uns 6 km abans d’arribar a la Bocca di Magra que va a parar al mar.

Per l’altra banda hi ha la costa fins a Portovenere, un poble petit de cases estretes amb façanes de colors, envoltat del verd dels arbres i el blau del mar. Pugem cap a l’esplanada del penyal, on hi ha l’església de S. Pietro, del XII, encastada a la roca; des d’una mena de terradet es veuen vistes fantàstiques de le Cinque Terre. Una mica més avall, als penya-segats, hi ha la Grotto de Byron. Pugem carrers amunt fins a l’església de San Lorenzo, amb una escultura de l’home torrant-se en una graella a la façana. Continuem fins a la fortalesa, amb vistes al golf, al poble i a la costa.

Després fem amb barca el petit trajecte que ens separa de l’illa de Palmaria, al costat de les de Tino (on hi ha un satuari i un far) i Tinetto, que pertanyen al Parc Natural Regional de Porto Venere.
 Hi ha possibilitats de caminar (Periplo dell’isola Palmaria)Seguim l’indicador “Sentiere dei Condemnati”, entre boscos de pins, roures, i llentiscles, fins al fort Cavour, ara abandonat, però una obra d’enginyeria bestial. Al final de tot hi ha un far, però és zona militar, com les altres illes. Iniciem una baixada pronunciada fins a unes mines abandonades i anem baixant més fins a la cala de Pozzeto. Iniciem la pujada, dureta, cap amunt, per continuar la volta a l’illa, fins que arribem al port on havíem baixat, Terrizzo.