Cinc pobles penjats a les roques, de nord a sud: Monterrosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore, que juntament amb d’altres poblets de l’interior integren el parc de le Cinque Terre. Hi ha desenes de senders per caminar, però els principals són el Sentiero Azzurro, excavat a la roca a principis del s. XX durant la construcció de la línia ferroviària (9 km – 5 h). El Sentiero Rosso o número 1, de Portovenere a Levanto (24,6 km – 12 h) i el Sender dels santuaris, que recorre els 5 santuaris que hi ha a dalt de cada poble (9 h). Més info a 5T i Cinque Terre.

Llimones ecològiques a Monterrosso

Per l’orografia, la natura, de tant en tant en fa una de grossa, com el 25-10-2011, quan les aigües van arrasar tot el que van trobar, edificis i gent. Hi va haver morts i ferits. Ens ho explicava una dona a Monterrosso. “Paura”, ens deia que sentia quan encara ho recordava. Les esllavissades hi són freqüents, i el tancament del sender Azzurro, també.

Monterrosso. Plaça Matteoti

Monterosso és el primer poble des del nord, el més gran i el més antic i es divideix en dues parts clares, el nucli antic i el que anomenen Fegina, amb una gran platja. La part amb més encant és la primera, medieval, amb l’església de S. Joan Baptista, del XIV, davant de la qual hi havia el Palau. Un racó que ens ha agradat és la placeta Matteoti, amb un parell d’enoteques i en una banda un conjunt d’arcs que comunicaven amb carrers o arpaie, un d’ells la via del Buranco. Al segle XVI hi havia 13 torres, ara només queda la torre Aurora, sobre el turó de San Cristòfor, que separa els dos nuclis. Es va a l’altra banda del poble per un tùnel que t’estalvia pujar i baixar el turó. Dalt del turó hi ha el santuari de Soviore.

Vernazza

Vernazza és on ens allotgem durant tota l’estada; davant tenim el torrent Vernazzola, cobert, però quan pot, remuga i surt de mare. Baixant cap a mar, a banda i banda, carrerons i escales (“arpaie”), botigues de records, bars, restaurants, productes típics… i molta gent. De seguida som a baix: un petit port tancat, una petita platja i barques a terra, tapades. El poble va jugar un paper important a l’Edat Mitjana (es nota per les logies, cases-torres i pòrtics). Restes d’un castell dels poderosos Doria, una església tocant a mar, amb murs ferms per aguantar la mar i els pirates. Un forat en un roca per on passes entre aigües i arribes a l’altra banda: una platja plena de visitants que trepitgen les pedres, recullen bastons nets i pelats que la tempesta hi ha deixat i fan fotos amb mòbils, tauletes i màquines de retratar. Pujant amunt, cap al nord, un mirador, el cementiri, un edifici municipal i una església amb un campanar que vèiem des de lluny.Vistes superbes del port i les façanes de colors. A dalt, el santuari de N. Sra. Reggio.

Corniglia

Corniglia és l’únic poble que no dóna a mar directament; està penjat, envoltat de vinyes i llimoners. Arribem a la placeta Taragio, l’ànima del poble, i tirem per la via Fieschi, amb cases que miren al mar i també a dins. Hi ha poqueta vida: una botiga de records oberta, una de queviures i alguns bars. Una placeta amb l’oratori dels Disciplinats, del XVIII i al darrera un mirador amb vistes. Més graons, més carrers estrets, fins que arribem al mirador de Santa Maria, amb vistes a tots els pobles de les 5 Terre. Cap a l’altra banda hi ha l’església de San Pietro, gòtica-genovesa, amb un rosetó i baix-relleus, com el del cèrvol, que representa el poble. A prop, un camí des d’on tenim vistes esplèndides; les casetes de colorins, i el verd de les vinyes i els camps. Diuen que Corniglia té més vocació agrícola que la resta de pobles. Baixem per les escales de Lardarina, en zigues-zagues, de 377 graons, directes fins a l’estació.

Manarola

Manarola. Sortim del túnel de l’estació i pugem amunt, fins a l’església gòtica del 1338, dedicada a a S. Lorenzo; a destacar, el rosetó de 12 columnes i el campanar separat, per complir funcions defensives. Pugem cap al belvedere, on hi ha restes del castell, carrerons “arpaie” i finalment, el mirador amb vistes al sud i al nord. La part de poble que toca a mar és ben poca; unes roques negres i unes quantes barques de colorins. Baixem cap a la punta de Buonfiglio, des d’on veiem Corniglia i el sender que hi duu. Amunt, Volastra i el santuari de N. Sra. Salute. Fins a Riomaggiore hi ha 1 km i aquest tros de sender s’anomena “via de l’amor”.

Riomaggiore. Escola

Riomaggiore és el darrer poble al sud, estructurat en terrasses, carruggi, cases graonades i moltes escales… penjat sobre el mar. Per sortir de l’estació hi ha un túnel, aquí són bàsics. Baixem al port, petit i estret, amb barques de colorins esperant millors temps i un parell de restaurants buits. Continuant cap al sud hi ha un pas que duu a les roques on s’aturen les barques de passatgers i a una platja. Des d’aquí, veiem a la costa nord el camí de ronda que porta a Manarola. L’eix és la via Colombo, amb botigues, habitacions de lloguer, bars i restaurants. Pugem a l’església parroquial de San Giovanni Batisti, del 1340 i continuem amunt fins a les restes del castell dels segles XV-XVI, amb una torre de rellotge molt gran i visible, que toca les hores. Des d’allà, vistes panoràmiques. Als peus de la torre hi ha un petit oratori, però l’oratori important és el que hi ha més avall, el de Sta. Maria Assumpció; a dins hi ha una imatge de la Verge de fusta del XIV i un tríptic del XV damunt l’altar major. Dalt de tot del turó sud, el santuari de la Verge de Montenero.

A totes les estacions, petites andanes a l’aire lliure, entre túnels. Manarola