La Plaga va estar seleccionat per participar en l’edició de 2013 del Festival Internacional de Cinema de Berlín, la Berlinale, dins la secció Fòrum. La pel·lícula es va rodar, quasi íntegrament, a Gallecs, un espai rural de 733 hectàrees, al terme municipal de Mollet del Vallès, a pocs quilòmetres de Barcelona.

Com en una gran casa de pagès, se’ns van obrint finestres al vent, en plena canícula estiuenca, on conflueixen diferents persones: L’Isidre i en Raül, dos pagesos, pare i fill, que tiren endavant uns camps de producció ecològica. Els ajuda Iurie, un jove moldau sense papers que passa totes les hores que pot entrenant-se en lluita lliure. A prop d’ells, la Maria, una dona gran que sempre ha viscut en aquelles terres. La Maribel, una prostituta que treballa allà, en un camí a prop de la carretera. Finalment, la Rose, una noia filipina que treballa en una residència d’avis propera.

Maria Ros. La plaga

El Raül té la dona i els fills al càmping mentre ell sua la cansalada al camp, amb l’ajuda de Iurie. La seva mare li retreu que treballi tant i no tingui temps per dedicar als fills. De sobte, s’adonen que les plantes estan malaltes: ha arribat la plaga. L’Isidre li diu al Raül que si no es vol quedar sense collita, hauria d’ensulfatar, però ell no ho vol fer. Només una gran pluja els podria salvar. La Maria no pot continuar vivint sola a casa seva i la porten a una residència. La Rose té cura d’ella, però no li agrada la feina. El Iurie està fart de treballar tant, sense contracte ni perspectives de canvi, però s’anima preparant-se per a una competició de lluita lliure. I la Maribel cada cop té menys clients.

Iurie i Raül. La plaga

Històries creuades, personatges sols, primers plànols, mirades, sospirs. El temps s’ha aturat, i a la pantalla hi veiem una sèrie de persones que viuen, treballen, pateixen i anhelen. Com en un flash, com un poema entre la ficció i el documental. No calen gaires paraules, ni molta música, ni tan sols, colors molt vius. La calor ho està cremant tot mentre els mal bitxos es mengen la collita que tant ha costat plantar. Arriba un punt que sembla que amb tots podríem fer un tracte. Potser el solitari Raül podria estimar-se la Rose i potser el Iurie podria entendre’s amb la Maribel. O la Maria retornar a casa seva, però aquesta no és una pel·lícula de mel i mató. De fet, la Maria s’escapa de la Residència però quan arriba a ca seva troba la porta tancada i les plantes mortes de set. I torna per acceptar les odioses dutxes, però també el bombó que la Rose li regala (quina seqüència més emotiva!). I el pobre Iurie acaba a l’hospital mentre el Raül gaudeix dels fills -ni que sigui per poc temps- en els camps on passa tantes hores. Fins que un dia esclata una tempesta. La Maria s’esgarrifa. Els ulls del Raül miren amunt. I baixa aigua pels torrents i inunden els camps. Encara podrà salvar mitja collita perquè matarà la plaga. I la vida continua.

Maribel Martí. La plaga

Aquest és el primer llargmetratge de la jove molletana Neus Ballús, que va passar quatre anys treballant en aquest projecte peculiar, ja que els personatges no són actors, sinó que s’interpreten ells mateixos. O, dit d’una altra manera, “fan” d’ells. La conversa que tenen el Raül, l’Isidre i la mare és tan real com la que tenen un dia qualsevol de la seva vida de pagesos. El Iuire és un lluitador de lliure i la Maria és -era, perquè va morir el 2012- una àvia sola i malalta que difícilment s’adapta a l’ambient d’una residència. Aquest és, precisament, el personatge que més impacta. La Maria fa de Maria, i ho fa tan bé, que ens commou. Sense ella, la pel·lícula no seria la mateixa. Diu la directora: “Al principi pensava que La Plaga seria el retrat d’un lloc, i finalment ha acabat sent el retrat d’una sèrie de personatges que s’han entregat sense reserves a la pel·lícula”.

Maria Ros i Rosemarie Abella. La plaga