El parc nacional d’Arches (Utah, EUA) és el parc amb la densitat més gran d’arcs naturals al món, uns dos mil.

Arches Park. Windows

Ens plantegem dues caminades. La primera, de bon matí, a Devils Garden on comença un sender que va tirant amunt. L’arc que trobem primer és Landscape Arch, el més gran de tot el parc, llarg i fi. A prop, el Navajo i el Partition i a la dreta dos més: Pine Tree i Tunnel.

Landscape arch

El sender es comença a posar interessant, perquè has de mig grimpar per unes roques i sovint tens poca distància amb el no res, per ambdós costats, tot desert, mates i arbustos i trepitjant sorra o roques fins que arribem a la vista del Double O Arch: un arc petit i rodó a baix, i a sobre seu, un altre més gran, alt i fi.

Double O arch

Per enfilar-nos al petit, ens cal l’ajuda d’un xicot; espanta una mica veure que els que baixen ho fan amb un salt bestial. Pugem fins on la nostra raó i discreció ens deixen, però no arribem a fer com un xicot que puja fins el de dalt de tot i s’hi passeja per damunt. Seiem una estona i contemplem el paisatge a través d’aquesta finestra excepcional. Tenim sort, ho sabem.

Double arch

La baixada no és tan difícil com semblava; quan som a l’arc de sota, per salvar la distància, seiem al terra i baixem en tobogan; perfecte, perquè al final hi ha una petita roca que et frena per força. La tornada, pel mateix camí, la gaudim plenament. Hem fet 6,8 km.

Cap al vespre anem a Wolfe Ranch, on hi ha la cabana d’una família que s’hi va establir als temps de la conquesta de l’oest. Abans havíem anat a Upper Delicate Arch Viewpoint, un mirador després d’una pujada de 800 m, de fort pendent, fins una cresta des d’on es veu Delicate Arch. Ara pugem per un sender de 4,8 km i 146 m de desnivell fins al mateix arc. Al matí, en entrar al parc, ens havien dit que estava prohibit pujar-hi per causa dels “floods” (inundacions); ara ja era obert. Anem pujant a pas tranquil mentre el sol va baixant. Molta gent fa el mateix. I quan sembla que ets dalt, no, encara queda un bon tros. Finalment hi arribem, quan el sol encara no s’ha post, però ja ha esquitxat de roig l’arc i les muntanyes properes. Aquest arc deu tenir alguna cosa especial que tothom el vulgui veure de prop. Hi ha molta gent, i està bé que cada cop que algú es vol fer una foto davant de l’arc, una munió de xiulets, crits i males paraules, el facin defallir, perquè els fotògrafs que el volen fotografiar, no volen titelles pel mig. El sol es va amagant i l’arc és cada cop més vermell. Llavors és inevitable que ens vingui al cap un fragment d’aquell poema que Raimon van composar en homenatge a Joan Miró:

D’un roig encès voldria la vida. D’un roig encès tots els amors.

D’un roig encès aquest racó tan perillós;

la gent d’ací i la de fora que fossen tots d’un roig encès.

D’un roig encès voldria el món, i dir les coses tal com són.

Delicate arch

Delicate arch

Delicate arch