Castell de Montgrí

El massís del Montgrí, d’origen càrstic, separa les planes del Baix i de l’Alt Empordà, i fa uns 8 km de llarg. Entre l’est i l’oest hi ha una depressió coberta de sorres de la badia de Roses, coneguda com les Dunes. Té tres elevacions; per ordre d’alçada: el Montplà (311 m), el puig Anill de la muntanya d’Ullà o Puig Rodó (309 m) i el Montgrí, amb el castell (308 m). De lluny estant, la silueta és coneguda com el bisbe mort, com deia Verdaguer.

Puig Rodó i castell

Deixem el cotxe a Torroella de Montgrí i seguim les marques del GR-92. Passem per davant de tres cabanes-capelletes de pedra, restaurades (al terra de la tercera hi ha un forat en forma de peu que, segons la llegenda, és la petjada Sta. Caterina). Arribem al coll de la Creu, uns Quatre Cantons, a 196 m i prenem el corriol de l’esquerra que porta a la muntanya d’Ullà, tot pedres, perdedor, però tenim clar que anem al cim del Puig Rodó; baixem un turó i tornem a pujar fins al segon, al vèrtex geodèsic.

Castell de Montgrí des del Puig Rodó

Sota, el poble d’Ullà. Vistes al mar, les illes Medes, els arrossars de Pals, Torroella, l’Estartit, l’Escala, el golf de Roses, l’ermita de Sta. Caterina… Lluny, les Gavarres i el Montseny (ens sembla endevinar la silueta de les Agudes) i cap a l’altra banda els Pirineus. Caminem entre garrics, farigoles i romanís. Tot fa olor. També hi ha margallons i orquídies, però no n’hem vista cap. Ara no toca. Fa gràcia veure el mar, la franja de les platges i a continuació una rica pineda. Després, ja, els camps conreats.

Ermita de Santa Caterina

Retornem al coll de la Creu i baixem cap a l’ermita de Sta. Caterina, al fons de la vall, amb l’església a la planta baixa i un pis superior on s’entra pel darrera, amb un pou, i en entrar, una sala gran, amb habitacions al voltant, cuina i petit menjador, bar…. En un racó, escales de cargol per pujar al campanar i per baixar a l’església d’estil gòtic i de traçat renaixentista, fundada el 1392. La presideix un retaule barroc de l’escultor Joan Torras, de Figueres, del 1702. A fora hi ha una zona d’aparcament i barbacoa i un dipòsit aigua que podria estar pintat d’un color més d’acord amb l’entorn. L’espai està envoltat de pins i oliveres, uns sobreviscuts de l’incendi de 2004 i altres replantats. Es diu que Víctor Català s’inspirà aquí per escriure la seva novel·la Solitud.

Campana de l’ermita

D’allà ens encaminem cap al coll del Puig Roig, pel camí de les Dunes, amb vistes al golf de Roses i d’aquí pugem al Montplà, fins arribar a 317 m, on hi ha una caseta per controlar els incendis. Baixem cap al coll d’en Garrigars (pels garrics que hi ha). Per arribar al castell cal pujar per un corriol, o millor dit, entre pedrots, amunt, seguint les marques del GR-92. Quan som dalt, ens trobem davant d’uns murs exteriors coronats per merlets i quatre torres cilíndriques. Abans de visitat l’interior, seiem i mengem.

Grimpant per pujar al castell des del coll d’en Garrigars

Després, recuperades les forces, entrem al pati quadrat, on s’endevinen al terra les marques del que havien de ser algunes estances i els inicis de columnes i arcs. Unes escales de cargol en un dels angles ens permeten pujar a la part superior i recórrer tot el perímetre de 31 m. El 1272 Jaume I nomena Torroella vila reial, enfront del veí comte d’Empúries. El 1294 Jaume I projecta construir un castell que es comença el 1294 i s’acaba el 1301, amb murs de 13 m coronats per merlets, però s’arriba a fer més. Les lluites acaben el 1325 quan Hug VI d’Empúries permuta els dominis amb el fill de Jaume II, Pere. Darrera hi ha una cisterna i a sota les pedreres, d’on extreien la pedra calcària per construir. Des d’una torre, veiem com el sol comença a declinar, entre els arrossars de Pals i les aigües del Ter.

Castell de Montgrí. Interior

Uns 100 m després, baixant, hi ha la cova del Cau del Duc, al vessant sud, a prop de la tartera. El nom ve d’un rapinyaire (bubo bubo), que encara hi cria i s’hi van trobar restes del paleolític inferior (300.000 anys).

Posta de sol des del castell de Montgrí

Baixem cap a Torroella (desnivell 282 m, 3,97 km) i visitem el poble, que avui fa olor de castanyes. Muralles i portal de Sta. Caterina (s. XI-XIII), l’església gòtica de Sant Genís (s.XIV-XIX) amb una pila baptismal gòtica, immensa, de pedra calcària, perquè la tenien a mà i 2 torres, una octogonal inacabada, i l’altra de forma piramidal, més baixa. Passem per davant de la Fundació Mascort i acabem a la Plaça de la vila, assegudes al Cafè, unes amb un entrepà de bull blanc i altres amb un xocolata desfeta.

Torroella de Montgrí. Plaça de la Vila

Hem caminat uns 9 km, amb un desnivell acumulat de 535 m.