Us imagineu que aneu a veure una obra de teatre on es representen 82 personatges? I si us dic que tots els papers els fa el mateix actor? I si a sobre tots els personatges són dolents i tots de Shakespeare?

Manel Barceló interpreta el monòleg Shakespeare’s Villains, d’Steven Berkoff, escrit el 2002. L’actor explica que “dolent és qui només mira per ell, només li interessa el que li convé, tant li fa que els seus desitjos et puguin fer mal. De fet, el dolor que et pugui causar, fins i tot el motiva. És mesquí, mitjamerda menyspreable, curt de gambals que se sentirà gelós de tots els èxits que tinguis…” i mentre l’anava sentint, em venien al cap noms i cognoms de gent, de dolents actuals i propers que tots tenim a prop.

“Shakespeare” -diu l’actor -creà els fills de puta més grans de la història de la literatura”. Iago és un malvat mediocre i envejós a Otel·lo; Ricard III, un canalla genial, brillant, satànic, encantat de fer el mal, Macbeth mata per ambició però li queden espurnesd’amor, Hamlet és un assassí en sèrie, el jueu Shylock de El mercader de Venècia, un usurer repugnant, i els al·lucinats d’El somni d’una nit d’estiu…en fi.

El treball d’actor de Manel Barceló és extraordinari. Canvia de cara, de registre, de veu, de to, de perfil, de gest… en un treball brillantíssim, on domina l’espai plenament. I ho fa amb humor i ironia, alguns diuen que superant fins i tot el text original, insinuant matisos entre el blanc i el negre. I crida al públic que són uns mediocres, riu, plora, calla i mira. Mira molt al públic mentre una senyora tanca els ulls i cau en dolços somnis, lluny dels malvats. I gràcies a la traducció, amb referències a l’actualitat espanyola i catalana, sentim el Rei, ens parla de Bin Laden i de Franco, de Laurence Olivier i Al Pacino.

Manel Barceló fa una interpretació genial, segurament insuperable.

Direcció: Ramon Simó, amb traducció de Màrius Serra.