Lisboa, any 1975, poc després de la revolució dels clavells. Àvids de llibertats, no paràvem d’anar a manifestacions i mítings. Un vespre vam menjar llagosta, la primera de la nostra vida. L’endemà vam marxar cap a l’Alentejo on uns camperols havien ocupat una finca i recollien el blat de moro (vam treballar molt i menjar poc).

Tramvia. Lisboa

Hi vam tornar el 2001. Tenia ganes d’anar a la plaça del Rossio (totes les “manis” començaven allà), però estava d’obres; a la vorera, engraxadores, els homes que enllustren sabates. Vam baixar fins al Terreiro do Paço (plaça del Comerç), on acabaven les “manis”, amb arcades, colors ocres, l’arc de triomf de la Via Augusta i just a sota, una escultura de Fernando Pessoa. Al centre de la plaça, l’estàtua de José I, símbol de la culminació de l’impuls reconstructor de la ciutat sota la direcció del marquès de Pombal, l’home a qui es deu el traçat de la ciutat (10.000 edificis derruïts pel terratrèmol), que va aprofitar per dissenyar una ciutat avançada i ampla. Lisboa està edificada sobre set turons. Seiem en un bar de la Baixa (un barri de 15 carrers rectilinis i tres places, en contraposició a l’Alta, més amunt). Cada carrer tenia una activitat comercial: rua da Conceiçao (carrer dels bancs); rua do ouro (orfebres)… Alfama és un barri popular amb carrerons i buguenvíl·lees que es contempla molt bé des del mirador de Sta Lucia amb vistes al Tajo. El riu es pot travessar i s’arriba a Cacilhas, un barri popular ple de magatzems on tot és molt més barat que a l’altra banda. Des de la punta observem les siluetes del panteó, l’església de Sant Vicenç de Fora, el castell de Sant Jordi, el Terreiro do Paço, el Chiado… Per l’altre costat, el pont del 25 d’abril i de la banda contrària, s’intueix el pont del Parc de les Nacions.

Convento do Carmo. Lisboa

Edificis i monuments

Monestir dels Jeronis. Construït pel rei Manuel I amb les riqueses de les amèriques, d’estil manuelí (eviten qualsevol tipus de simetria). De l’església impressionen les altes columnes octogonals. A l’entrada, dos sepulcres (buits): el de l’escriptor Luis de Camoes, forjador de la pàtria i autor de “Os Lusíadas” (un equivalent d’Àngel Guimerà) i el de l’esquerra, de Vasco de Gama. Al claustre superior, arcades d’estil plateresc i classicista; l’inferior és manuelí. A la sala capitular hi ha les restes de Fernando Pessoa i el sepulcre d’Alexandre Herculano

El Monument als Descobriments, (1960) al davant, és una obra monumental que simula una nau que s’endinsa al riu. D’estètica feixista, obra del dictador Salazar, en record de les colònies portigueses.

La Torre de Belém (XVI) protegia el petit port i té dos cossos: un baluard hexagonal i una torre quadrada. La vista és genial: el barri, el riu, el pont.

El convento do Carmo, església gòtica mig derruïda pel terratrèmol, on arribem amb l’elevador de Sta. Justa (1901), obra d’Eiffel. Hi ha les parets i les voltes, sense sostre i al fons un petit museu. Hi fan concerts. Sortint, veiem la botiga “Rei das maias” (rei de les mitges).

Catedral o Sé patriarcal, romànica i gòtica. La façana principal té dues torres que li donen aspecte de castell i un profund pòrtic d’accés; a prop, la placeta i l’església de S. Antoni, un sant molt estimat: “San Antonio, San Antoniño, búscame un maridiño…” El patró de Lisboa és S. Vicenç però qui mana és aquest.

Monestir Los Jerónimos. Lisboa

Casa dos Bicos, o Casa de les punxes (1523). Al principi d’Alfama, per la part baixa, just a la Rua dos Bacalhoeiros. Façana gòtica, de requadres de punxes, que va quedar molt deteriorada pel terratrèmol i reconstruïda el 1982. Era la seu de l’Associació del comerç marítim amb la Índia.

Estació del Rossio, edifici neomanuelí, de ferro i vidres, i uns medallons de rajoles modernistes a les parets laterals, amb temes de fruites, vins, gastronomia…

Plaça del Municipi amb l’edifici neoclàssic de l’ajuntament i al centre una doble columna retorçada (Pelourinho), que abans era una picota.

Monestir de S. Vicente de Fora. Fet construir pel rei Felip II d’Espanya es nota la influència de l’arquitecte de El Escorial. De lluny, destaca el blanc i els dos campanars.

Fernando Pessoa està present en molts racons de Lisboa. A la foto, monestir dels Jerónimos.

Restaurants i pastisseries

Cervejaria Ramiro. Aquí s’ha de menjar llagosta i beure vinho verde.

Casa do Alentejo. Es respira un cert aire de decadència. Mengem la sopa alentejana (molt pa, all, gingebre, un ou ferrat i tres trossos enormes de bacallà) “Prato único” va aclarir el cambrer, amb vi de l’Alentejo.

Pastisseria de Belem, pastissets genials que serveixen calents, amanits amb canyella.

Cafè A Brasileria, al Chiado, (1905) modernista, freqüentat per escriptors i artistes, amb una escultura de Pessoa assegut en una taula prenent-se un sumo (aiguardent). Servei pèssim.

Cultura

Centro Cultural Belem. Nosaltres hi vam veure un espectacle de dansa de Cabo Verde

Teatre Tívoli. Hi vam anar a un recital d’homenatge al músic Carlos Paredes, que entre altres, va fer música de fados per a Amalia Rodrigues. El dictador Salazor va intentar prohibir-los, sense èxit i Paredes va conèixer els calabossos de la policia.