Iraklia. Camins i carreteres

Una advertència quan visites la pàgina d’Internet: no hi ha bancs ni caixes. No hi ha autobusos ni taxis. No hi ha benzinera. No hi ha càmpings. No hi ha farmàcia. Hi ha un metge i un caixer automàtic.

Agios Giorgos. Iraklia
Vistes des de Agnadema

Iraklià forma part de les anomenades Cíclades petites (μικρες κυκλαδες). Hi arribem des de Miconos amb Vueling i d’allà un catamarà d‘Hellenic Seaways (Flyingcat4) d’un verd llampant, que triga 2 h amb parades a Paros, Naxos, Sxinússa i finalment a Irakliá. Al port ens espera en Dimitris i pugem amunt cap als estudis Agnántema, on passarem 2 nits, una habitació àmplia i terrassa gran amb vistes al poble i al port.

Llirsi blancs (krinakia)

Iraklia té 115 habitants que viuen a la meitat est de l’illa, de 18 km2. Durant l’agost, un bus gratuït surt d’Agios Georgios, el port, fins a Xora o Panagiá (a 3,5 km) i arriba a la platja de Turkopigado. La meitat oest de l’illa és inaccessible, però hi ha alguns senders per caminar. A la pràctica, doncs 9 km2. Entre les platges, la del port, Agios Giorgos, plana i neta. Si puges per la carretera cap amunt del poble i arribes al cim, es veu l’altra banda del mar; baixant, hi ha una cala endins, Livadi, plana, de sorra, grandeta. Allà hi ha dues tavernes i a la punta de la cala, enmig de les mates, un càmping semi-tolerat. Per la sorra, lliris (krinakià) que, sempre que els veiem a Grècia, ens adonem dels miracles de la natura, sense ningú que els regui i sense pluja… alçant el cap, blancs, frescos, plens de vida. En un turó del davant, les ruïnes d’un castell del període hel·lenístic (també hi ha les ruïnes del temple de Zeus, que va ser un assentament fins el 1930).

El petit ferri Skopelitis comunica les petites Cíclades

Una barca surt del port els matins si hi ha un mínim de gent cap a les platges de Karbunòkalos i Alimià (aquesta, amb la gràcia que hi ha un hidroavió alemany enfonsat). Només surt, és clar, si fa bona mar, i ara no era el cas. Al sud-est hi ha la badia de Mérixa, envoltada de penya-segats de més de 100 m. Al capvespre del primer dia anem a peu fins a Xóra o Panagia però en arribar, se’ns trenquen els esquemes (que és un dels objectius d’un viatge perquè sinó… on hi hauria la sorpresa?). A diferència de la resta d’illes on la capital s’anomena Xóra, està en un turó i és la ciutat més important, aquí trobem unes quantes cases al voltant d’un carrer, algunes abandones, d’altres tancades i poques habitades. Una església i un consultori mèdic tancat amb un rètol amb un mòbil on diu que només es truqui en cas d’urgència. Tornant, ens fixem en un cafè que sembla obert on veiem un rètol de supermercat. Hi entrem i trobem un avi. Hem retrocedit 50 anys. Carreguem menjar i tornem a baixar avall. Uns nens juguen enmig del carrer.

Xora o Panagia. Iraklia

Agios Giorgos, doncs, és el poble principal. Hi ha una escola de primària, una església gran de cúpula blava i una capella blanca, alguns restaurants i bars, un parell de supermercats… i ja està. Fem un frapé en un bar amb vistes, des d’on contemplem l’arribada d’un ferri. Baixen unes quantes furgonetes plenes de queviures que van a descarregar als súpers, moltes ampolles d’aigua, sobretot. Entrem en el supermercat Mélissa, que a més ven bitllets de ferri, és bar i oficina de correus. Allà comprem els bitllets per l’Skopelitis per anar a la següent illa, Sxinússa.

Iraklía ens ha agradat. Un lloc on descansar o desaparèixer de la circulació, però si no es vol fer-ho del tot, hi ha wifi, encara que dèbil. Ah, i no confongueu aquesta illa amb una ciutat de Creta, Heraklion.

D’aquí vam anar a Schionoussa (Σχοινούσα) i després a Kufoníssia.