Basada en fets reals que van passar els anys 30, és la història de Jimmy Gralton, un irlandés que el 1921 havia construït una mena de centre cívic en un petit poble del comtat de Leitrim, que limita amb Donegal i Sligo. Estava a punt d’esclatar una guerra civil i allà els joves, a més de ballar i divertir-se, aprenien a dibuixar, llegien llibres, somniaven… fet que no agradava gents als representats de l’església ni als terratinents, que van fer tancar la sala. Llavors Jimmy, que és militant comunista, emigra als EUA, però deu anys després, en el context de la Gran Depressió, torna a Irlanda per cuidar sa mare. L’antiga sala de ball està abandonada, la seva gent és pobra i sense estímuls culturals. Aquí comença la pel·lícula. Jimmy es torna a implicar en la vida del seu poble i de nou xoca amb els poders locals.

Ken Loach, parlant d’aquest film a Cannes, deia que la situació d’Irlanda és similar a la d’altres països europeus, sotmesos als dictats del neoliberalisme, als grans poders i a les multinacionals, que ho controlen gairebé tot. “Si Jimmy fos viu, lluiyaria contra això”. I hi ha un punt en comú entre aquella època i la nostra, continuava Loach, l’alegria dels joves, amb unes ganes immenses de viure. Les seqüències on es troben Jimmy i Oonagh, que estaven enamorats quan ell va marxar i continuen estant-ho, malgrat que ella s’hagi casat i sigui mare de dues nenes, són molt bones. N’hi ha una que podríem qualificar d’”elèctrica”, quan ells dos sols, tancats en el local del centre cultural, ballen en silenci, una peça. Meravellós desig!

També són potents les sequències entre el pare Sheridan, el capellà, i Jimmy, a qui acusen de pervertidor i dimoni amb banyes. Jimmy intenta, inútilment, explicar-li què fan, li proposen formar part de la comissió organitzadora… i finalment, un dia entra a l’església i va al confessionari on està confessant el capellà i el deixa sense paraules amb la seva especial acusació.

Per actual, ens ha agradat la seqüència de suport veïnal a una família que s’ha quedat sense casa per no poder pagar l’arrendament dels darrers mesos. Arrossegant el carro amb els mobles, la gent els acompanya fins a la casa, s’enfronten als propietaris i cacics, seguen les cadenes i la família recupera la casa. Visca la pre-PAH!

Dirigida pel prolífic britànic Ken Loach amb guió de Paul Laverty, música de George Fenton i fotografía de Robbie Ryan. D’ell havíem vist Buscant Eric, Tierra y libertad… Dels actors, el dublinès Barry Ward, és un home interessant que broda el seu paper protagonista, com també Jim Norton, en el paper del seu oponent, el capellà del poble. L’actriu Ailee Heny en el paper de la mare de Jimmy, és d’una simplicitat i tendresa extraordinària i Simone Kirby en el paper d’Oonagh, enamorada del líder Jimmy, però alhora responsable de la seva situació, ho fa molt bé.

Encara que sigui trista (un amor que no es realitza, un irlandès expulsat del seu país….) està tractada de manera agradable i un cert toc d’humor.