Durant la Segona Guerra Mundial, per als jueus i els refugiats de França, Polònia, Bèlgica, Holanda… passar la frontera dels Pirineus i arribar a Espanya era la salvació. Estrany, oi? Per què a Espanya hi manava Franco… però també era el passadís per arribar a Amèrica o a Portugal (i d’aquí a Israel).

Quan els nazi ocupen tot França, el novembre de 1942, el control fronteres és asfixiant. Passar les muntanyes dels Pirineus a peu era el sistema més segur i eficaç. I d’això se n’encarregaven els contrabandistes i els passadors, que coneixien molt bé el terreny. Explica Montellà que Franco, el 1939 ja tenia clar què pensava dels jueus: “raza caracterizada por la codicia e interés econòmico… hace siglos por la gracia de Dios y la clara visión de los Reyes Católicos nos liberamos de esta pesada carga…”

Es manejaven molts diners, gran part de procedència britànica. El consolat pagava 3.000 pessetes per cada un que arribava bé a Barcelona. Els suborns eren el pa de cada dia: els duaners de la Seu cobraven 50 pessetes per persona i a Campdevànol, explica André Parent, hi havia un pas on calia pagar 50.000 pta al cap de la Guàrdia Civil de la zona. Alhora, la Gestapo promovia les delacions: pagaven 10.000 francs per cada fugitiu lliurat. Els passadors cobraven entre 1.500 i 3.000 pta; de vegades hi col·laborava tota la família.

Cap i far de Cervera de la Marola

Les penalitats de la gent que passava estan explicades clarament al llibre, com els trucs que feien servir els passadors per esquivar la vigilància.

Segons explica Montellà, aquest llibre és el resultat de 13 mesos de recerca on combina investigació i testimonis per explicar les xarxes d’evasió al costat de petites històries personals. Vam fer una sortida amb Assumpta Montellà Portbou i a Cerbera, on parlàrem d’aquesta gent.

Caserna de la Guàrdia Civil. Portbou

El llibre ens ha fet pensat en el nostre passat franquista i l’ús del llenguatge habitual de la clandestinitat, com el funcionament en cèl·lules, perquè si queia algú (detenien) la policia no pogués arribar a més gent. I, és clar, l’utilització de noms de guerra perquè no sapiguessin els de veritat.

Edició: Ara llibres, 2009