Prendre partit

Prendre partit. Foto: David Ruano

Prendre partit. Foto: David Ruano

Què hauries fet tu quan el nazisme va triomfar a Alemanya? Quedar-te i lluitar? Fugir? Continuar allà i fer la viu-viu…? Cal prendre partit?

El text de Ronald Harwood (traduït per Ernest Riera) ens posa davant d’aquest dilema, centrat en el cas d’un músic, el millor director d’aquells moments, Wilheim Furtwängler. És l’any 1946 i som a Berlín. El comandant Steve Arnold (antic agent d’assegurances nord-americà) s’encarrega d’investigar les connexions nazis d’aquest home, però ell ja té el veredicte de culpabilitat decidit.

Obsessionat en culpabilitzar-lo, les seves maneres són grolleres, el seu llenguatge vulgar, la seva cultura, escassa. Davant seu, el director és un home serè, convençut que l’art, en aquest cas la música, pot donar sentit a la vida. Dues maneres de ser al món o l’etern dilema entre art i poder. Furtwängler (Pou) argumenta que va decidir quedar-se, que va ajudar jueus a escapar, que ell no tenia la culpa que la seva música agradés Hitler i la resta d’assassins, però Arnold (Andrés Herrera) l’acusa de ser amic dels nazis, de no enfrontar-s’hi. Al voltant d’ells, els personatges de Helmuth Rode, segon violí i delator (Pepo Blasco), la secretària (Anna Alarcón), admiradora de Furtwängler i filla d’un reconegut lluitador (que després veiem que no era del tot així), l’ajudant, el tinent David Wills (Sergi Torrecilla), també dolgut pel mensypreu amb què és tractat el director i Tamara Sachs (Sandra Monclús) que intenta, inútilment, demostrar que Furtwängler va ajudar molta gent a escapar-se.

Basada en la història real de Furtwängler, que va marxar d’Alemanya després de la caiguda de Hitler, mai es va poder escapar de l’etiqueta de col·laboracionista nazi. En canvi, el jove director Herbert Von Karajan, que va tenir el carnet del Partit Nazi per partida doble, d’Alemanya i d’Àustria, va sortir-ne més airós.

L’escenari ens situa en unes velles oficines en estat de ruïna. Sobri, com el vestuari. Un encert fer-nos sentir part d’alguns concerts, la majoria de Beethoven i la darrera de Bruckner (adagio simfonia 7). Actuació sòbria, també, la de Pou, just en el punt, convincent, i a l’altra banda, com pertoca al seu paper, explosiva i agressiva la d’Herrera. Ens han agradat també l’Anna Alarcón, en Pepo Blasco i el Sergi Torrecilla.

Teatre Goya. Barcelona

Anuncis

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en teatre i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Prendre partit

  1. Gabriel ha dit:

    Dedueixo que son fans del Pou, perquè heu vist gran part de les seves obres, oi? És un gran actor, sí!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s