Si us sentiu vives, si penseu que val la pena lluitar per aconseguir una cosa, si teniu sang a les venes i el cor us batega amb força quan veieu una injustícia… aneu corrents a veure aquesta pel·lícula!

La vaga dels miners de Gran Bretanya que va començar el 1984 i va durar quasi un any va mobilitzar milers de persones. Manava Margaret Tatcher i va guanyar. Havien passat moltes coses, tantes, que anys després encara ens arriben històries en cinema o teatre. Primer va ser la pel·lícula Billy Elliot que més tard es transforma en musical, amb gran èxit. De fons, la temàtica d’aquesta vaga en la persona d’un nen que vol ser ballarí, contra els desitjos del seu pare, miner, que vol que es dediqui a la boxa. Ara, ens arriba la pel·lícula Pride, basada en fets reals arran del suport a la vaga d’un grup de gais i lesbianes, el LGSM. En algun moment, veient-la, hem recordat la pel·lícula Novecento un cant a la vida, a l’amor i a la lluita. Realitzada en clau d’humor, el film aborda les contradiccions entre la solidaritat tan buscada pels miners, i el fet de rebre-la d’un grup de gent estranya, gens semblant a ells, i segons el punt de vista d’alguns, una colla de pervertits. De mica en mica, uns i altres van aprenent. Els miners perden la vaga, però algunes persones han crescut. Els d’una banda i els de l’altra, mai més seran els mateixos.

Us deixem amb una de les escenes que ens han emocionat més de la pel·lícula, quan canten l’històric himne de lluita “Bread & roses”.

Dirigida per Matthew Warchus (Matilda, Un dios salvaje…), els actors més coneguts són Bill Nighy (Cliff) i Imelda Stauton (Hefina).