Carretera a Nevada. Foto: gloriacondal

Narrada en 1a persona, el protagonista és el mateix autor, Jack Kerouac (1922-1969), que narra les peripècies per les carreteres nord-americanes amb els seus amics Neal Cassidy, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, entre d’altres, que formaven part de l’anomenat moviment beat (“beaten down” = derrotat), que va sotraguejar els Estats Units els anys 50, en un context de depressió econòmica i guerra. No els agradava la societat on vivien i intentaven viure’n al marge.

Portada llibre On the road

El llibre és el relat dels viatges entre el 1947 i 1950 creuant el país de banda a banda i la darrera, baixant fins a Mèxic. Dennis Mansker es va entretenir en explicar els cotxes que feien servir i els mapes d’aquests viatges: Map One, Map two, Map three, Map Four.

Què passa al llibre? El líder és en Dean, és a dir, Neal Cassidy. “… fill d’un borratxo, un dels dropos més tronats del c/Larimer (Denver). Als 6 anys acostumava a anar als tribunal a demanar que deixessin anar el seu pare (…) Quan va créixer va batre un récord de robar cotxes i va anar a un reformatori”. Amb ell, uns joves que viatgen de vegades amb busos o fent auto-stop, però habitualment conduint cotxes que fan volar a velocitats de vertigen. Són vitals, salvatges, bojos… Passen gana: “S. Francisco. Aquell chow-mein fregit en una olla perfumava l’aire que entrava a la meva habitació de Chinatown, competint amb les salses de fideus… els crancs de crosta tova de Fisherman’s… hi afegiu les mongetes seques de Market Street, el bitxo, les cloïsses al vapor de Sausalito. Poseu-hi la boira, la boira crua que feia créixer la fam…” Roben quan ho necessiten, van bruts, fan alguna feina esporàdica: “Ens vam inclinar i vam començar a collir cotó… les puntes dels meus dits van començar a sagnar. Em feien falta uns guants o més experiència. L’esquena va començar a fer-me mal (…) Al matí vaig aixecar-me amb la tovallola i el raspall de dents i vaig anar al lavabo… després vaig tornar, vaig posar-me els pantalons, que estaven tots estripats d’agenollar-me per terra i la Terry els havia cosit aquella nit (…) els dies passaven. Vaig oblidar l’Est completament”. Beuen a cabassos, es droguen i al·lucinen, ballen, s’enamoren i es desenamoren, tenen sexe…

Denver. Foto: gloriacondal

En alguns moments ens ha cansat tanta borratxera i bogeria; en d’altres, ens encanten les descripcions de paisatges i situacions. “El sol es ponia. Vaig caminar, després d’algunes cerveses fredes, fins als afores de la ciutat, i va ser un llarg passeig. Tots els homes tornaven a casa després de la feina amb gorres del ferrocarril. (…) Un d’ells em va portar fins dalt del turó i em va deixar en una cruïlla solitària al límit de la praderia. Era molt maco”. A Texas: “A la llum de la lluna la terra era tota acàcies i erms. A l’horitzó es trobava la lluna. Va engreixar-se, va tornar-se enorme i vermella, després es va assuaujar fins que l’estrella del matí la va desafiar i la rosada va començar a entrar per les nostres finestres”.

Fresno. Foto gloriacondal

Hi surt, inevitablement la ruta 66, que es va omplir d’immigrants els anys vint i trenta. “Fresno. Després d’algunes cerveses a la taverna on alguns “okies” tristos acompanyaven amb el peu la música d’una banda de cowboys, la Terry i jo i en Johnny vam anar a una habitació de motel”. (Els okies havien emigrat d’Oklahoma a l’oest després de les tempestes que van assolar la regió).

Baskerfield. Foto: gloriacondal

Viuen la música amb plenitud, especialment el bebop: “Sobre el piano hi havia una trompeta; la seva ombra daurada feia un estrany reflex sobre la caravana del desert pintada a la paret de darrera la bateria. Déu havia marxat, era el silenci de la seva partida”.

Pou de petroli. Foto: gloriacondal

Descriuen ciutats: “Nova Orleans tenia una lluentor de color taronja clar, amb alguns vaixells negres al seu moll, vaixells fantasmals de Cereno, fins que arribavens a prop i veies que eren només vells barcos mercants de Suècia i Panamà” (…) Què és el riu Mississipi? Un Déu rentat en una nit de pluja, un xapoteig suau de margens regalimants del Missouri, una dissolució, un moviment de la marea, un viatge per valls sense fi i arbre i molls…”

Nova Orleans. Riu Mississipi. Foto: gloriacondal

I sempre, de fons, la carretera. “Aquella gent ens van veure abandonar el cotxe (…) Encara ens faltava molt de camí. Però era igual, la carretera és la vida”. “Vam tornar ràpidament a l’autopista principal i aquella nit tot l’estat de Nebraska va passar davant del meus ulls (…) Saps que hi ha una carretera que va fins a Mèxic i continua fins a Panamà? (…) Veuríem tot el món amb un cotxe, perquè, nen, la carretera ha de conduir certament a tot el món”. Amb quin objectiu? “On anem, col·lega? No ho sé, però hem d’anar-hi”. “Hauria de recórrer tot EUA i mirar cada cubell d’escombraries de costa a costa fins que em trobés enrotllar com un fetus entre les escombraries de la meva vida, de la seva vida i de la vida de tothom”. Un dia que s’acomiada de Dean: “Va fer un últim senyal. Jo li vaig contestar amb un gest. De sobte ell es va ajupir a la seva vida i va desaparèixer ràpidament de la meva vista. Jo vaig mirar la desolació dels meus propis dies. Jo també tenia un camí terriblement llarg per recórrer”. Quan arriben a Mèxic: “Finalment havíem trobat el país màgic al final de la carretera i mai no hauríem somiat fins on arribava aquesta màgia” (…) És el món, va dir en Dean”.

Monument Valley

Però retornen al Estats Units, el seu país. Kerouac va escriure el llibre en 20 dies en una tira de paper de 36 m de llargada en un rotlle mecanografiat i sense paràgrafs. El desenrotllava a terra i semblava una carretera. L’any 2012 en van fer una pel·lícula. Però llavors ja eren uns altres temps. Havien nascut les road-movies.