Boston skyline

De ser la ciutat fundada per un grup de puritans religiosos a la primera que lluita contra la mare pàtria i contra l’esclavitud. Però també la que condemna a mort Sacco i Vanzetti, dos anarquistes italians, condemnats per uns fets que no havien comès. Bressol de llibertats en temes com el matrimoni homosexual i l’assistència sanitària universal. Dedicació ferma i contundent a l’educació, ara amb instituciones de prestigi com la Universitat de Harvad. El 1755 era la ciutat més gran dels EUA; després li van passar la cara Filadèlfia, NY, Washington… Durant la Gran Depressió van disminuir els habitants, però ha sabut renovar-se, amb un nucli antic renovat i edificis revitalitzats. El melic és l’immens parc de Boston Common, on hi ha el Centre de Visitants. Ens allotgem a casa d’una parella molt maca, a través d’Airbnb. Amb el metro s’arriba bé als llocs, els busos ja són més lents.

State House. Freedom Trail. Boston

Cal fer a peu el Freedom trail o Camí de la Llibertat. Així aprenem història a través dels llocs: El Boston Common l’any 1634 era un camp de pastures que servia com a quarter de les tropes. Dalt del turó hi ha The State House, amb una cúpula daurada que sembla de paper rebregat. A la cantonada de baix hi ha una església del 1809 on es van fer parlaments nacionalistes. A la banda de darrera, el cementiri Old Granary, on hi ha enterrats els prócers de la ciutat: Franklin, John Hancock, Revere i Samuel Adams, a més de víctimes de la Gran Massacre, però també dones il·lustres o no, moltes de les quals van morir infantant. Continuem per la Kings Chapel, la Old South Meeting House, la Old State House, centre d’activitats polítics on es va llegir la declaració d’independència per 1r cop a Boston. A pocs metres hi va haver la Gran Massacre el 1770. A Faneuil Hall, tres edificis rehabilitats: el North, el Quincy i el South Market, amb molta animació. El camí continua cap al nord, i per arribar a l’altra riba nosaltres vam anar amb ferri a Charlestown Navy. En baixar, a prop, hi ha ancorada USS Constitution, una vella fragata de 44 canons, del 1797. Pujant, arribem al turó Bunker Hill Monument, on hi ha l’obelisc que commemora la batalla del 1775 on van vèncer els britànics, a costa de perdre la meitat dels seus homes. Pugem a dalt, 295 graons iguals, circulars. Hi ha vistes, sí, a través d’uns vidres brutots.

El Black Heritage Trail transcorre en bona part per Beacon Hill

L’altre camí que val la pena fer és el Black Heritage Trail, sobretot, perquè passa per un barri que ens ha sorprès: Beacon Hill en ple centre de la ciutat, un oasi de pau. Cases d’obra vista, sense trànsit. Massachusets va ser el primer estat que va declarar il·legal l’esclavitud, el 1783 (molts soldats negres havien participat a la guerra d’independència). Aquí n’hi vivien molts, més els esclaus que havien fugit del sud. Aquest camí permet recórrer els llos on havien viscut personatges relacionats amb aquesta història.

Back Bay. Copley square

Un altre barri és Back Bay, sorgit mentre anaven emplenant les ribes del riu Charles de terra, a partir de 1857. Hi ha edificis victorians, de rajola roja, juntament amb esglésies, gratacels i carrers de botigues cares. El punt central és Copley Plaza, envoltada d’edificis singulars: un hotel, l’església Trinity Church, la biblioteca pública.

Biblioteca de Boston

L’església s’aguanta sobre 4.000 pilones de fusta que han de mantenir-se sempre humides i queda reflectida als seus vidres foscos de la torre John Hancok.Per nosaltres, aquest romànic és estrany. En un punt de la plaça, el cercle que indica la Marató: 15 persones la van córrer la 1a vegada (només 10 la van acabar); ara la corren unes 20.000. Stephanie, la nostra mestressa, ens explicava que la va córrer un cop, però no va poder acabar. Cal entrenar dur i no té prou temps. Això sí, l’orgull de ser allà és gran.

Marató de Boston. Plaça Copley

La biblioteca ocupa tot un pany de la plaça; al centre, a l’interior un pati amb una font al mig, oasi de pau. A dins, l’exposició «We are one» de mapes en relació als europeus que van arribar. Ells sempre fa pàtria. Al vestíbul del primer pis, uns murals sobre les muses, de Chavanes. Hi ha diferents i múltiples sales, una altra exposició sobre Haendel… imponent. Sortint, passegem pel c/Newbury, de botigues de marca i anem tirant pel c/Darmouth fins al final, on hi ha l’autovia i cal passar per un pas superior per arribar al riu Charles. A l’esquerra, el pont de Harvard, baixet, de pedra fosca, a la dreta, el de Longfellow i la carpa Hatch Sell, a la riba, on fan concerts i altres mogudes, a més de celebrar-hi cada any el dia de la independència.

Universitat Harvard. Boston

Al nord hi ha Cambridge, de fet ja és un altre municipi. El rovell de l’ou és Harvard Sq. Caminem per Brattle St. amunt, fins a Longffellow House, una mansió gran, groga, on ara estan reparant la tanca externa; el s. XVII hi va viure George Whashington. Després entrem al campus de la Universitat de Harvard. El tràfic del carrer s’ha aturat. Gent damunt la gespa i asseguda en cadires de colors prenent cafès o gelats. Ens quedem allà, amb un expresso i quan estem satisfetes anem a rondar: l’estàtua del fundador, Harvard. Biblioteques on només poden entrar els alumnes, una capella feta amb donacions dels militars que van participar a la Primera Guerra Mundial, l’edifici del Hall, de rajola roja, imponent… tot amb un cert aire de classicisme grec. Més enllà, davant la facultat de Ciències, els estudiants estan de festa. No hem vist tantes llibreries com havíem llegit que hi havia, en canvi, hem trobat molts restaurants i cafeteries. I un teatre tancat, que es lloga. La cultura no es menja, ja ho sabem.

Marblehead. MA

Fora de Boston vam fer dues escapades. Una al poble coster de Marblehead. No era Salem, a pocs km, massa comercial sobre bruixeria d’estar per casa, ni Rockport o Gloucester, massa lluny. I hem fet bé, perquè, com ahir, els busos no són la millor opció. Després de passar Lynn, extens, amb cases baixes i grans parcs, una platja llarga i plana, gent passejant amb gossos, mames amb cotxets… arribem al nostre objectiu i anem a Fort Seal, on queden part de les dependències i magatzems. Després hem dinat en un restaurant de peix (els preus del calamars i les gambes eren els mateixos de Grècia). El vi, sí, era més car. Marblehead és un poble amb cases de mitjan s XVIII, amb un petit rètol on indica el nom del constructor i del propietari, a més de què era: capità de vaixell, pescador, advocat… En una, però, diu: «Sra Tal, vídua». La majoria estan ben conservades, de fusta, ben pintades, una monada. Hem fet el cafè assegudes en unes cadires i una taula al carrer central, mirant passar la gent. Campanars de diferents esglésies, bicicletes, calma… El conductor de bus de la tornada era un home turc i hem estat xerrant una bona estona, mentre feia el descans obligatori. Va arribar a Amèrica fa 20 anys, té 66 anys i està a punt de jubilar-se. De crisi aquí també n’hi ha, mira aquest que ve al bus, sense feina, sense perspectiva… cauen en la beguda i el crim. Si no hi ha classe mitjana, diu, la societat se’n va a la merda. A Turquia, per exemple, està pujant molt i això és bo. Però ell no hi ha tornat, ja no li queda família. I mentre conduïa a la tornada, cantava, xiulava i atenia amb amabilitat les peticions de la gent que pujava. En un punt, ha baixat perquè se li havia acabat el torn. Take care, ha cridat, mentre baixava. No s’amoïni, ho farem!

Georges island. Boston

L’altra escapada va ser a l‘illa George, una de les 34 illetes que hi ha a la badia de Boston. Era el primer dia de la temporada i els bitllets de ferri eren gratis. Mentre fèiem temps per pujar al ferri, vam fer una volta pels diferents molls i vam arribar al Childrens Museum, genial per aprendre jugant.. Al davant hi ha ancorada Boston Tea Party Ship, una còpia del Beaver original, un dels tres vaixells protagonistes del mal rotllo entre els locals i el anglesos. Com que els primers van llençar tot el te al mar perquè estaven farts de pagar taxes, els segons van respondre tancant el port i decretant la llei marcial.

L’illa de Georges és molt petita i està ocupada per un antic fort del 1800; de fet, podríem dir que l’illa és el fort perquè tota la superfície ho és. En baixar, el Centre de Visitants. Una petita platja amb restes de petxines, musclos, algues… i un vent fort, com ahir, però el sol està guanyant la partida. Anem passejant per totes les dependències, veiem les habitacions dels presoners de la guerra civil, admirem les illetes dels voltants, algunes no habitades, d’altres sí, i comunicades per carretera a terra ferma. La vista dels gratacels de Boston és xula, entre la boira, al fons.

Un dia, al metro, un xicot 2×1 (ocupava dos seients), duia tatuada al braç una frase que deia: «Only God can». I jo vaig pensar: segur que amb aquest no aniria enlloc. Sort que nosaltres ens ben acompanyem! Acabem la primera etapa. Xicago ens espera. PD. Molt important, no hi ha cables ni fils elèctrics visibles!