Va ser deixar les maletes a l’hotel i baixar ràpid al French Quarter. Fosquejava. Carrers plens de gent que bevia, cridava, ballava, llums de neó, estàtues humanes… una manifestació de joia. No érem només en una altra ciutat. Érem en un altre món. Blancs, negres, grocs, sorolls, crits… Ens refugiem en un lloc de menjar, acompanyat d’una cervesa i un daiquiri. Sortim de nou al carrer. Ara ja tenim gasolina. Continua la marea humana a Bourbon St. i quan no podem més, tornem a l’hotel. Tenim unes quantes hores per mentalitzar-nos.
El French Quarter, del 1718, cor de la ciutat, bohemi, deteriorat, vibrant… dissenyat com una quadrícula perfecta limitada pel riu, entre Rampart, Canal i Esplanade. El centre és la plaça Jackson i predomina l’arquitectura colonial amb influència caribenya. Allà hi ha la catedral, del 1794 amb el Cabildo i el Presbiteri a cada banda, ara museus. La ciutat, el 2005 va ser mig destruïda per l’huracà Katrina. Encara hi ha zones mortes, amb la x pintada a la façana. Brad Pitt hi va comprar una casa com a mostra de solidaritat.
El riu Mississipi és l’ànima de Nova Orleans. Hi ha un passeig de fusta, Moon Walk que arriba fins a Woldenberg Park. Més enllà, el World Trade Center (aquí també hi ha skyline, però molt més modest que altres ciutats) amb una terrasa d’observació a la planta 31 amb vistes, però no hi pugem. Davant l’Aquari hi ha para un transbordador que travessa el riu cap a l’altra banda, Algiers. Arribem a la plaça d’España, amb un sortidor al mig i un centre comercial al davant, Riverwalk, davant l’Hotel Hilton. Allà embarquem en una barca moguda per una gran pala d’aigua al Creole Queen per anar fins a Chalmette Battlefield Cruise. Com que tenim temps, abans mengem en un restaurant de peix proper (curiós que amb el marisc et portin… una botifarra!). Mentre comencem a navegar per aquelles aiguës planes em ve al cap Gary Grant jugant al pòquer en el menjador d’una barca, perdent, i un que treu la pistola… i ja no sé més.
Desembarquem al lloc on el 1815 hi va haver la batalla de New Orleans, al Jean Lafitte National Historical Park and Preserve. La casa Malus-Beauregard, construïda 20 anys després de la batalla, una gran esplanada amb arbres gegants de més de 2.000 anys… l’obelisc… a prop, aigües pantanoses i al fons, la refineria de petroli que va ajudar la ciutat a remuntar després de la Gran Depressió. Aquell capvespre, des del bus de tornada veiem com el sol es va ponent per darrera del pont.
Un barri que no té res a veure amb el French és Garden District. construït cap el 1840 per angloamericans que volien mostrar la seva riquesa amb mansions enormes. Agafem el tramvia de la línia verd fosc, que puja 3 km amunt per Charles av. un llarg bulevard amb casalots esquitxats per esglésies de diferents comunitats i la Universitat de Loyola. Pugem fins a Palma Park, on baixem i a partir d’aquí caminem avall: el parc Audubon, amb arbres immensos i un llac, i de totes les mansions, destaquem al núm. 5605 la famosa casa de Tara, rèplica de 1941, de “Allò que el vent s’endugué”; hi hem parat una estona per si la senyoreta Escarlata sortia pel balcó, però no. Traiem el cap a una Biblioteca pública oberta de 9 a 5 i és diumenge; això és un bon servei! Tornem al tramvia i acabem al French Quarter, al cafè Beignet al costat del sumptuós edifici de la Policia, compartint un gumbo i po-boy. A la plaça de la catedral, com sempre, pintors, músics, tarotistes… i uns nens d’entre 7 i 10 anys que ballaven claqué amb unes xapes de nexpresso a la sola de la sabates, perquè fessin soroll. Si hi tornes un dia al matí, però, el panorama és diferent; segurament és el millor moment per fixar-te en les façanes, les reixes dels balcons, les portes i la resta d’edificis, perquè llavors no has d’esquivar gent que va molt contenta.
Un dia visitem la plantació Oak Alley, direcció Baton Rouge, la capital de Lousiana, 10 km riu amunt de Vacherie, al nord-oest, en una zona de cultius de canya de sucre, tocant el riu, per facilitar l’exportació. Han reconstruït les barraques on vivien els esclaus i, d’altra banda, visitem la mansió on vivien els amos, envoltada de roures gegants de més de 300 anys. El contrast és evident. Més informació sobre el tema: http://bit.ly/11zv4DN
Acabem amb una visita al barri d‘Algiers, on vivim, coquetó, lluny del turisme. Durant anys, al final del c/Newton hi havia els magatzem on construien carrosses per al Carnaval, que dura de la nit de Reis fins al Dimecres de Cendra, amb el dia culminant, el Mardi Gras. Es fa amb uns sistema de colles (krewes) i dura des de la nit de Reis fins el dimecres de Cendra. El van introduir els francesos i els africans i caribenys hi van afegir les seves peculiaritats. Fa poc van traslladar els magatzems a l’altra riba, però encara queden els edificis, alguns reutilitzats per productores de TV i cinema.
Ens quedem amb el bon record de la primera nit, tornant amb el bus cap a l’hotel, en un lloc solitari d’Algier, a l’altra banda del riu. Anem soles. Al bus, a més del conductor hi va un vigilant fort i gras. Quan arribem a la nostra parada ens deixen just al lloc que els sembla millor i esperen que enfilem el caminet cap a l’hotel (a uns 50 m). Quan veuen que estem sanes i estàlvies, se’n van.
Deixem Nova Orleans. De fons, sempre, passis per on passis, la música. A l’aeroport ens acomiadem de l’estàtua de Louis Amstrong. Per sempre.
Recomanacions de literatura i cinema
Podem rellegir Mark Twain, que va viure a Hannibal (Missouri), i s’hi va inspirar per escriure Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Huckleberry Finn. En aquella època, Missouri era un estat esclavista i anys més tard, va escriure La història privada d’una campanya que va fracassar. Pel que fa a cinema, tenim el gran clàssic: Allò que el vent s’endugué i una més actual, Doce años de esclavitud.
Sembla un contrasentit, pero a New Orleans sempre m’ imagino la Llibertat.
Quina meravella de viatge! disfruteu-lo!!
Retroenllaç: 56 dies als Estats Units | Gloria Condal