Carlsbad. California

Tothom coneix la ruta 66 però… i la 101? També es considera una ruta història, però és menys famosa. Va paral·lela al mar i a la I-5. Fa quatre anys l’havíem fet de S. Francisco a Sta. Bàrbara (Big Sur). Ara hem fet part del North County, tallant per dalt i allargant per baix. No té la bellesa salvatge i indòmita de Big Sur. Tot està molt urbanitzat i es passa d’un lloc a un altre sense gairebé adonar-te’n.

Ruta 101 al seu pas per Encinitas

Carlsbad és coneguda perquè té un parc temàtic, Legoland, sobre el popular joc de construcció. Les platges són de sorra blanca i fort onatge, com a totes les que trobem. La majoria de la gent del país hi va a surfejar, a primera hora del matí. Cap al migdia les marees pugen i llavors tots desapareixen. Alguns aprofiten per pescar amb canya i quan més tard les aigües reculen, deixen un estel d’algues, petxines i formes geomètriques impressionants. Els vigilants de la platja, dins la seva cabina, vigilen que tot vagi bé.

Platja Encinitas

Al sud tenim Encinitas, un poble al llarg de la carretera i la línia de tren. Les platges estan amagades. El primer dia, després de pujar un carrer costerut i veure el mar, no hi podíem accedir perquè una filera de cases privades ho impedien, però de tant en tant hi ha unes escales per baixar, perquè són penya-segats alts i la platja és molt avall. A més, com que hi ha poca sorra, quan la marea puja no queda espai, per això tanquen la platja de 2 a 4 de la tarda, és a dir, posen un prohibit baixar l’escala. Al centre d’Encinitas hi ha un antic teatre, la Paloma (1928), i l’estació de tren. Els ràpids que van de Los Angeles a San Diego no hi paren, però hi ha una mena de rodalies que sí. De nit els sentim com si el tinguéssim a l’habitació.

La Jolla. San Diego

Del Mar és el poble més luxós del comtat. La gent es troba a Seagrove Park, una esplanada de gespa tocant al tren, davant del mar, per jeure i fer-hi picnic. Són famoses les curses de cavalls.

La Jolla. Foques al sol. Els dilluns, els dimarts, els dimecres…

La Jolla. Alguns diuen que el nom ve de «joya» i d’altres afirmen que ve de «mut la hoya» que els indis deien i vol dir: el lloc de les moltes cales. El nucli fort està sobre un penya-segat i el lloc es va posar de moda perquè l’hereva de la premsa escrita Ellen Browning Scripps s’hi instal·là el 1897 i va aportar diners per millorar-ho. Contractà l’arquitecte Irving Gill que li donà un estil propi. No és com altres platges que havíem vist fins ara, sinó que té entrants i sortints, coves, roques… que la fan diferent de les altres, de sorra blanca i a recer de les marees. Hi ha diners, però també hem vist grups de quitxalla d’escoles, molts, que hi anaven a nedar i a aprendre surf. Veiem la Children’s Pool, creada la dècada dels anys 30, municipal, on l’hereva pagà la construcció d’una paret per protegir-la de les fortes onades. Però a més de quitxalla hi van començar a aparèixer foques, i llavors els nedadors no hi anaven. Foques o nedadors? Sembla que al final han arribat a una mena d’entesa de facto: les foques es queden en unes roques una mica més amunt, on no hi van nedadors, i la piscina queda tota per a la canalla. Nosaltres hem estat molta estona mirant-les com jeien i feien pudor, força. Hi ha la Cova on es pot baixar i veure des de dins el mars. Al parc, amb gespa i arbres, hi havia molta gent jaient, menjant, xerrant… un plaer.

Far de Punta Loma

San Diego. Quan el 1840 EUA arrabassà aquesta ciutat a Mèxic, era un petit poble. Uns anys després hi van descobrir or, i tot va brillar… fins que l’or s’acabà, i va ser per temes militars que va revifar: un port d’aigües profundes situat en un lloc privilegiat del mapa durant la I Guerra Mundial, i també de la II i una península, Point Loma, que forma una barrera natural per protegir el port. El 1852 el govern havia declarat l’àrea reserva militar i encara ho és. Les temperatures oscil·len entre 10 i 20º, però a l’estiu hi ha molta calitja. De fet, la primavera i la tardor és el millor moment per anar-hi. I a l’hivern també, amb temperatures suaus i molt sol.

San Diego. California. Downtown

La ciutat dóna de sí segons el que convingui. Si es viatja amb canalla o joves, tenim el Zoo, el parc Balboa o SeaWorld. Té una Universitat important, sobretot en ciències i matemàtiques. Si es prefereix bona gastronomia, copes i festa, està garantit, i si preferixu la natura, us proposem el que vam fer: el Monument Nacional de Cabrillo, a Punta Loma i l’illa de Coronado.

Hotel del Coronado. San Diego

Cabrillo era un explorador portugués que arribà aquí el 1542. La península de la Loma és sorrenca, hi ha aiguamolls i abunden les mates de salvia costera (sage scrub), protegida. Hi arriben cada any més de 25.000 balenes grises des de l’Àrtic (entre gener i febrer) on les femelles donen a llum les cries. Pugem per un caminet fins a la caseta del far. Les vistes avui no permeten gran cosa, hi ha molta calitja i amb prou feines es veu el que tenim a davant.

Baixem de la Loma cap al port i l’aeroport, al centre de la badia, passem pel dowtown, amb els gratacels i creuem el pont de 3,41 km inaugurat el 1969 fins a l’illa de Coronado. Just després de passar ens aturem al parc a la riba on les vistes del pont i del skyline són molt bones. La imatge més emblemàtica de l’illa és l’Hotel del Coronado del 1888. Tot és ple d’hotels, restaurants, bars i botigues. Al final de la punta hi ha la platja estatal de Silver Strand.

A 36 km de carretera hi ha Tijuana (Mèxic), que és la ciutat estrangera més visitada pels nord-americans, però la perillositat dels darrers anys ha fet baixar molt el turisme. Però això ja és una altra història.