Al sud de Califònia, molt a prop de la frontera amb Mèxic, hi ha el parc d’Anza-Borrego i el llac de Salton. Hi anem a mitjan juny i quan arribem a l’allotjament, a Borrego Springs, en una plana ampla i seca, ens adonem que hem arribat a l’infern. En baixar del vehicle, una plantofada de calor ens capgira. A l’aparcament de l’hotel no hi ha cap cotxe. Aguantem dos dies aquí? Sí.

Borrego Palm Canyon. Desert Anza-Borrego. California. Foto: gloriacondal

Coneixíem deserts propers, com Joshua Tree, Mojave i Death Valley, però hi vam venir un hivern (per cert, ens va nevar). Ara era diferent. Ens vam llevar l’endemà al matí per anar a fer Borrego Palm Canyon. Eren les 8 del matí i tot cremava. Ningú a l’entrada del parc, ningú al càmping. Ningú. Deixem el cotxe a l’aparcament i comencem a caminar pel sender marcat. Crema del sol, aigua, calçat potent contra les serps… ben protegides. Arribar a l’oasi final, amb palmeres molt seques i alguna vegetació més típica d’aigua, ens costa.

Borrego Palm Canyon. Desert Anza Borrego. Oasi. Foto: gloriacondal

Reposem sota una ombra una bona estona, ens tornem a protegir i iniciem el camí de tornada. Just llavors trobem un ramat de muflons «borregos» (d’aquí el nom del parc; la primera part és el cognom d’un descendent de conqueridors espanyols). Els muflons arriben a la poqueta aigua que passa pel rierol i beuen… No ens fan ni cas.

Muflons bevent aigua. Borrego Palm Canyon. Foto: gloriacondal

Quan arribem al cotxe el cap ens bull, malgrat la gorra; no ens queda aigua i sentim la bona pastosa, com si la llengua s’hagués fet gran i no hi capigués. Només hem fet 4,5 km però anem de seguida al supermercat amb la idea de comprar aigua, que ho fem, però veiem unes ampolles d’Starbucks que diuen, traduït literalment, «doble xute» (a més de cafè hi ha ginseng i alguna cosa més). I com que això és el que necessitem, ens ho bevem amb ànsia. Altres conseqüències físiques són: sordesa d’una orella i butllofes als braços (tot se soluciona). El llac Salton ens espera.

Desert Anza Borrego. Badlands (xaragalls). Foto: gloriacondal

Situat a la falla de S. Andrés, sota el nivell del mar, el sòl era ric en minerals i ideal per al conreu i van canalitzar aigua del riu Colorado per regar. Les aigües són un 39% més salades que el Pacífic. El 1905 el riu es va desbordar i va néixer el llac, el més gran de Califòrnia. En teoria fa uns 56 km de llarg per 24 d’ample. Els anys 50 i 60 es va promocionar com un lloc de turisme, es va urbanitzar, hi van anar artistes famosos, es va repoblar amb peixos que alhora van atreure aus migratòries, però el fósfor i el nitrògen dels residus agrícoles va treure l’oxígen que necessiten peixos i aigua. Els minerals acumulats ara, encara que es detingués la contaminació, seguirien allà per segles.

Salton Sea. Foto: gloriacondal

Hi arribem per la S-21 a través del desert d’Anza. Deixem el granit i entrem en els xaragalls. Tot està ple de turonets i de petits canons amb sorra al fons, que aprofiten per fer activitats d’aventura, amb camions i quads. Fa calor calor. Impossible plantejar-nos cap més caminada en aquestes condicions.

De lluny veiem el llac. Arribem a Salton City i volem arribar a la riba, però no trobem com. Anem baixem cap al sud per la 86, però cada cop ens sembla que estem més lluny. Les fronteres dels mapes no coincideixen amb l’aigua, perquè cada cop va retrocedint. La sensació és que aquest llac és el contrari del llac Mono (vegeu Yosemite). L’anem vorejant, però a estones la carretera se n’allunya força. Arribem a Wastmorland i entrem en un restaurant mexicà. Dins hi ha una dona sola, i li demanem uns quesaditos de carn, pinxos de peix i dos gots d’aigua fresca. Ens porta el menjar sobre una bossa de plàstic ficada en un plat de cartró i torna a mirar un serial a la tele. A les parets, quadres de verges i sants. Desolées!!!

Sonny Bono Salton Sea. Foto: gloriacondal

Ja som a la riba est i encara no hem tocat aigua. Ens aturem a Sony Bono Salton, un lloc d’observació d’aus. Voldríem fer el Rock Hil Trail, però amb prou feines ens podem moure. En els camps dels voltants recullen la palla dels cereals plantats i en fan uns munts impressionants. Tot està ple d’aus picant. Arribem a Niland i sembla que l’aigua cada cop és més a prop. Ens desviem en un rètol que diu Bombay Beach i trobem la desolació total: una mena de campament (alguna caseta de fusta, moltes rulots…), una botiga i una platja a prop. Moltes cases-rulots-bars estan abandonats, tal com van quedar. Ens acostem a l’aigua i fa pudor de merda. Molts peixos morts a la sorra i fins i tot un piano vell… Petits cargolets a la sorra que quan trepitges fan crec-crec… Mirem les aigües enllà, són blaves, sí, però només és el reflex del cel del desert. Un miratge.

Bombay Beach. Salton Sea. Foto: gloriacondal

Platja Bombay. Salton Sea. Un vell piano abandonat damunt la sorra. Foto: gloriacondal

Continuem cap al nord i de nou fem una altra aturada en un càmping. Ningú. Fa estona que anem paral·les al ferrocarril del Pacífic. Passa un tren llarg amb contenidors de mercaderies. No n’hem vist cap de passatgers. Arribem a North Shore, encara anuncien platges, i a partir d’aquí, plantacions de vinyes, palmeres datileres i fruiters.

Corvina beach. Salton Sea. Foto: gloriacondal

Ja som dalt de tot del llac i només ens queda arribar de nou a Salton City (amb un índex d’atur elevadíssim) i retornar cap a casa, però llavors veiem una mena de remolins que és sorra que el vent alça cap amunt. En algun moment la sorra ens envolta pels quatre costats, però no passa d’aquí. Quan arribem a l’hotel, agafem les cerveses fresques de la nevera, la bossa de patates fregides i anem corrents a la piscina. Tornem a néixer!

Salton Sea. Peixos morts. Foto: gloriacondal

Solucionar aquella desolació és difícil. Segons la BBC, salvar el llac costaria bilions de dòlars, però no fer-ho, pot costar molt més. El parell d’articles que hi ha a continuació expliquen amb fotos i arguments com està el pati.

http://lostamerica.com/photo-items/the-salton-sea/
http://www.vice.com/read/i-went-to-californias-post-apocalyptic-beach-town-salton-sea