Joshua Tree

Joshua Tree

El punt de partida per visitar els deserts és el poble de 39 Palms, des d’on anem a Joshua Tree NP, una zona de transició entre dos tipus de desert, el mojave, a l’oest i el colorado, a l’est. Els arbres de Joshua, de totes mides i recargolaments possibles, dominen el paisatge. Els indis cahuilla en feien cistells i sandàlies i es menjaven les llavors. Pugem a Keys View, a 1.581 m, amb vistes espectaculars del mont S. Jacinto i als seus peus, la ciutat de Palm Springs, la capital dels deserts. A baix, es veu perfectament la falla de San Andrés i al darrera, les muntanyes de Sta. Rosa; a l’oest, la vall de Coachella i Salton Sea, un antic llac sota del nivell del mar. Recorrem tots els punts d’interès: a Cap Rock hi ha roques de granit enormes i precioses; a Hidden Valley on s’amagaven els lladres de bestiar, fem un recorregut circular, entre roques i vegetació per veure nolines, cactus roses, roures grèvol, creosote i cactus chuparosa. Continuem cap a Jumbo rocks, Skull rock, White Tank, Arch Rock i Silver Bell Mine (construccions mineres dalt d’una muntanya on s’explotaven, a cel obert, or, plom i coure).

Cholla Garden. Joshua Tree

A la banda oest de Basin Pinto hi ha Cholla Garden Cactus, on recorrem un sender per veure els diferents tipus de cactus, sobretot el cholla, però també d’altres cactus i arbusts com el palo verde. A la plana de Pinto es van trobar restes de vida d’una cultura de fa 9.000 anys. A Cottonwoods hi ha fonts amb algunes palmeres, però ni una gota d’aigua; amb les mines, abans l’aigua era vital i per això hi havia molins (en queden restes).

Parc de Joshua Tree

Fora dels límits del parc, Palm Springs és una ciutat dispersa de més de 40.000 habitants, amb temperatura similar durant tot l’any, uns 31º. Pugem al cim del mont S. Jacint; al davant tenim la serralada de San Bernardino gran (1.890 m el cim més alt), mentre que S. Jacinto forma part de San Bernardino petit. Uns km enllà, visitem Pionertown, un antic i curiós poble de l’oest americà.

La carretera serpenteja del Mont Sant Jacinto a Palm Springs

Mojave

Hi arribem després de travessar el llac Bristol i circular uns km per la mítica carretera 66. Quan entrem a Mojave NP el primer que fem és visitar Kelso dunes; pugem fins a la cresta a 213 m en una ascensió penosa i llarga, perquè se’ns enfonsen els peus a la sorra. Quars i feldspat són alguns dels minerals que brillen amb el sol, la majoria procedents dels granits de les muntanyes de San Bernardino i també hi ha plantes gramínies com el borró. El moviment de la sorra de vegades produeix un so perceptible als humans com si fos música; nosaltres no hem sentit res, però ens han agradat molt. Continuem fins a Kelso Depot Visitor Center construït per la Unió Pacífic com a estació per transportar minerals; tenia oficina de correus, restaurant i altres serveis. A la II Guerra Mundial hi va haver molta demanda d’acer i va ser l’apogeu, quan hi van arribar a viure 2.000 persones, però en tancar la mina va decaure fins que el 1985 ho van tancar. Ara es pot visitar l’edifici i l’exposició.

Mojave. Cinder Cone

L’anomenada Mojave Road és un antic sender que anava des del riu Colorado fins a Camp Candy, a prop de Barstow, i que feien servir els indis per viatjar i comerciar; és una possibilitat per caminar. Anem a veure 32 cons de volcans de roca vermella i negra (l’última lava és de fa 10.000 anys) i baixem a Cinder Cone & Lava Beds, el túnel produït pel magma en contacte amb l’aire fred i on observem dos tipus de lava que ja coneixem de Hawaii, la pahoehoe (rugosa) i la aa (viscosa).

Vall de la Mort

Death Valley. Dante’s view

En anglès Death Valley NV, és el lloc més calorós del planeta. No fa gaires anys que els indis timbisha shoshone van aconseguir que se’ls retornés gran part del que ara és el parc. A dins hi ha poques opcions d’allotjament; nosaltres dormim a Stovepipe wells. Visitem la majoria de punts d’interès, començant per Dante View a 1.669 m d’alçada des d’on veiem les muntanyes de l’altra banda, amb el cim més alt, el Telescope i més al fons les crestes de Sierra Nevada. El riu que passa per sota és l’Amargosa.

Death Valley. Badwater

Anem a Twenty Mule Team Canyon amb moltes formacions de xaragalls i ens enfilem amunt, amb una sensació de vertigen genial. Per aquí circulava una caravana de 20 mules que assossegaven els carros a través de 284 km pel desert, inclosa la cisterna amb 4.545 litres d’aigua potable. Hi extreien el bòrax, un mineral que s’utilitza en detergents, suavitzants, sabons, desinfectants, pesticides, esmalts, vidre i ceràmica i es converteix fàcilment en àcid bòric i una barreja de clorur de bòrax i amoni que s’utilitza per soldar ferro i acer. Els treballadors eren xinesos i vivien en condicions miserables a Harmony Borax Works on hi havia l’antic assentament miner iniciat el 1883 i del qual resten algunes màquines i restes d’edificis.

Death Valley. Gold canyon

Zabriskie Point és un altre mirador bo a peu de carretera, sense ser tan espectacular com el Dante i a Golden Canyon Trail caminem fins a unes roques anomenades la “catedral”i tornem a pujar a un altre turó. A Devils Golf Course veiem una superfície de roques de sal erosionada per l’aigua i el vent que forma blocs de sal dentada, com si fos un camp llaurat. Continuem fins a Natural Bridge, un altre canó que fem fins passat un pont i tal com veiem allò, en qualsevol moment se’n pot anar en orris (curiosament, els americans que són tan primmirats, aquí et deixen passar). Arribem fins a Badwater, el llac salí a la cota més baixa d’EUA, 85,5 m sota el nivell del mar, amb crostes de sal fent formes geomètriques. Retornem per la mateixa carretera i recorrem una carretera circular, Artist’s Drive on les muntanyes tenen colors diferents; el millor moment per anar-hi és a la posta de sol.

Death Valley. Mesquite sand dunes

L’endemà, just quan el sol comença a sortir per damunt de les muntanyes properes, anem a Mesquite Flat Sand Dunes, a tocar. Caminem amb cura per por de trepitjar la sorra, polida, perfecta, només amb marques de petjades dels petits animals nocturns. Tan sols veiem una persona dalt d’una duna, molt lluny. Solitud, pau i silenci mentre els colors del dia van prenent tonalitats roges. Continuem fins a Titus Canyon, el canó més llarg de tot el parc, on fem una petita part de recorregut (té 80 km!) i continuem amb cotxe fins a Ubehebe crater, envoltat de diferents cràters petits, fruit d’una explosió de fa 300 anys que va causar el magma barrejat amb aigua subterrània, sembrant pols negra envoltada dels cactus blancs al seu voltant.

Death Valley. Ubehebe crater

A Mosaic Canyon, 800 m després de l’entrada comencem a veure parets de marbre blanc a banda i banda, mentre es va fent més i més estret. Ens cal alçar les cames per continuar pujant en algun punt fins que tornem a trobar-nos en un lloc més ample. És fàcil imaginar la força que deuen tenir les aigües quan es troben obligades a passar de la part ampla a aquell embut de marbre estret. Impressionant!

Rhyolite

Un dia sortim dels límits del parc cap a l’estat de Nevada a través d’un desert per la carretera 267, recta, que no s’acaba mai, fins arribar a Beatty; d’aquí anem al poble fantasma de Rhyolite, nascut el 1904 a l’empar de la febre d’or i que va arribar a tenir bancs, escoles, estació de trens, església, presó… amb 8.000 persones. La desfeta financera de 1907 els va deixar tocats; després van tancar algunes mines i els bancs van fer fallida. Ara queden quatre parets i poca cosa més.

Pinacles Trona

Sortim de la Vall de la Mort cap a Panamint Valley i anem per la 190 fins al poble de Trona. Desolat i dominat per la indústria química, proveïdor de potassi i clau en la fabricació d’armes a la I Guerra Mundial per les reserves de bòrax, ara l’Exèrcit hi experimenta noves armes. Això és l’Amèrica profunda. Anem fins a Trona Pinnacles, unes formacions rocoses de travertí o tosca on s’han rodat pel·lícules com Star Trek V, La frontera final, Disney’s Dinosaur, Lost in Space, Planeta dels simis… Continuem fins a Read Mountain i arribem a Randsburg, de nou una població important quan hi havia mines, que continua funcionant amb normalitat, amb botigues, bars, saloon, antiguitats, magatzems, església, barber, post de benzina… Aquí es recicla tot. Dinem al saloon i comprem dos cartells, un en referència als espanyols de 1492 i un altre, una còpia del cartell de la recompensa de Billy el Nen, viu o mort. És el més autèntic dels tres pobles de l’oest que hem vist.