El llibre comença així: “De la infantesa no en tinc cap bon record”. Però hi ha petits esquitxos bons: “Les dones felicitaven la mare perquè era un nen molt ben educat”. El nen recorda les cabanes que feia al bosc, quan jugava a fet i amagar enmig dels camps de blat de moro, la senyora vella que repartia caramels, les pereres a tots els jardins, l’explosió de colors a la tardor, les fulles a les voreres i els peus enfonsats…” Tanmateix, res d’això pesa prou com per compensar la crueltat de la seva vida.
El poble tenia menys de mil habitants. Hi havia una fàbrica que donava feina a la majoria de gent. El pare, l’avi, el besavi… tots hi havien treballat. Els fills també hi estaven destinats. Les dones havien de quedar-se embarassades aviat, sinó, no eren dones. Quan es trobaven a la plaça, parlaven unes amb les altres amb llargs discursos interminables superposats; ningú escoltava ningú. A casa també passava. “Els problemes de la meva mare -explica Eddy- eren els mateixos de totes les dones del poble. No eren errors seus, com de vegades pensava, sinó “la normalitat”.
Al poble, llegir era senyal d’afeminament. L’ Eddy no va llegir fins als 16 anys. Quan va fugir de casa seva, explica, “vaig sentir una gran necessitat de dona la paraula a aquest món que havia viscut. La literatura és per mi el millor mitjà per expressar-me” (entrevista de Gabriela Cañas/El Pais. Extret del blog d’Edouard Louis). El pes, al poble, és una qualitat valorada. Ell és prim i els pares li ho critiquen: Podries passar per darrera d’un cartell enganxat a la paret sense desenganxar-lo. Fa tot el que pot per menjar més. En un any s’engreixa 20 kg. A casa no hi ha higiene. Les poques vegades que es banyaven, la mare no els deixava buidar la banyera, per tant, els 5 germans es rentaven amb l’aigua que deixaven els anteriors. Ell era l’últim. També tenia problemes dentals, però no el van portar mai al dentista.
Eduard Louis (dreta) amb Didier Eribon i Elisabeth Ladenson, 2014
El pare treballava a la fàbrica i la mare, quan va tenir els fills criats, va voler treballar. L’home ho accepta a contracor, però quan guanya una mica més de diners que ell, la fa plegar. Un dia el pare té un accident i es queda sense feina. Intenta trobar-ne però no ho aconsegueix, i llavors es queda a casa. Esdevé un borratxo crònic que maltracta la mare. “Per als homes, la violència era natural”. Eren pobres i anaven a serveis socials a buscar menjar, però se n’amagaven. Eddy sentia molta vergonya. Menjaven patates fregides i pasta; de tant en tant, arròs i carn. La televisió formava part important de la seves vides. En una casa petita, en tenien quatre. Quan ell ja estava emancimat recorda Però què coi fots tot el sant dia si no tens tele? de sa mare, que fumava molt. Ell era asmàtic i li agafaven uns atacs terribles. El pare vol que ell sigui un “tio dur”. El porta a jugar a futbol, però ell prefereix la dansa. (Recordeu Billy Eliot?) L’Eddy s’acostuma a parlar en un to de veu molt alt, com a casa. Anys més tard, la gent li diu que parla molt fort.
Edouard Louis, Frédéric Lordon, Didier Eribon, Arlette Farge, Geoffroy de Lagasnerie ( PUF, 2013 )
Als 10 anys va a l’Institut, però els nens no l’acccepten: “El Bellegueule és una nena”. Ell no ho havia triat. Li sortia així. Està aïllat i apareixen dos nens que l’insulten i l’humilien, però durant aquells anys aguanta sense dir-ho a ningú. Es pregunta per què és així. Se sent empresonat en el seu cos. Intenta anar amb noies; a partir de 12 anys va a la disco, però fracassa. Treu notes mediocres (a casa no hi ha llum ni taules per estudiar. Ho fa a la sala on el pare mira TV i la mare remuga: Ara no és el moment de fer deures). No hi ha parets ni portes i quan ell vol entrar a l’habitació dels pares, li diuen: Abans d’entrar, truca a la cortina. La majoria dels nois sortien de l’Institut per anar a la fàbrica. Ell s’havia apuntat a un grup de teatre a l’Institut que es trobaven els divendres al vespre; sovint el pare es nega a anar a buscar-lo i llavors ell feia 15 km fins a casa, a peu. Quan arribava, el trobava bevent amb els amics. Quan acaba l’Institut, un professor li proposa matricular-se en un Institut d’Amiens on fan Art dramàtic. És la sortida. Ho fa i fuig.
Llibre dividit en 2 parts i un epíleg, escrit en dues tipografies: la rodona explica en 1a persona els seus records i la cursiva reprodueix frases i pensaments del seu entorn (amb un grau d’autenticitat brutal). La narració ens permet fer-nos càrrec de la crueltat que pot arribar a viure un noi en aquelles circumstàncies. Terrible.
Gloria Condal 