Tot i que s’anuncïi com una pel·lícula sobre una herència “enverinada” que rep un home del seu pare (perquè és una compra “viager” on no ets propietari fins que el venedor/a mor), el tema no són les hipoteques, ni els lloguers ni les herències. El tema és el triangle sentimental, els amants i el patiment dels fills de les parelles. La moral. La hipocresia.

Mathias (Kevin Kline) és un novaiorquès sense ni un duro que es trasllada a París amb la idea de fer-se càrrec de la casa heredada del seu pare, amb qui sempre ha tingut mala relació. Mathilde (Maggie Smith) és una dona de 90 anys que viu en aquesta casa que cobra una mensualitat del comprador fins que mori, i que té una salut de ferro. Chloé (Kristin Scott Thomas) és la filla de Mathilde que es posa en guàrdia contra la intrusió de Mathias, però van descobrint que tenen en comú la infelicitat de la infància, que encara arroseguen. Perquè o no es van sentir estimats en tenir, el pare d’ell, i la mare d’ella un amant; després sabrem que eren els seus pares i s’arriben a qüestionar si són germans, però Mathilde no ho sap.

Obra escrita per Israel Horovitz amb el títol de My Old Lady, es va estrenar a Broadway el 2002, i ara, als 75 anys, l’ha transformat en la primera pel·lícula que dirigeix, en escenaris del barri de le Marais, i el Sena, bàsicament.

No expliquem l’entrellat de l’argument ni el final. No és un drama, perquè té tocs irònics, però tampoc és una comèdia. Del tram final, és ha encantat l’escena al Sena, on Mathias, que ja ha pres una decisió, troba una noia que està cantant un fragment d’òpera, ell s’hi acosta, i canta la part del tenor i així passen uns minuts fins que cadascú segueix el seu camí. Ell, després de 60 anys, ja l’ha trobat.

Durada 106'. Idioma original anglès, subtítols espanyol