Església de Mármaro (Kardamila, Grecia). Foto: gloriacondal

El Patriarca ecumènic Bartolomeu ha visitat Xios, una de les illes afectades per l’arribada de refugiats provinents de Turquia. L’agenda ha estat farcida d’entrevistes i visites. A la capital s’ha entrevistat amb l’alcalde i ha visitat els refugiats per expressar la seva solidaritat. A Kardámila, al nord-est de Xios, celebraven la Festa de la Creu, que aquest any ha presidit ell. Des del cafè, tot fent un frapé, veiem un veler que entra al port ostentosament, tocant la sirena, sense que la gent del nostre voltant s’immuti. El veler és propietat d’un pròsper armador grec, que l’ha convidat, juntament amb el seu sèquit i atraca al final del port, a prop d’on hi ha al terra desenes d’armilles salvavides tirades. Alhora, han cobert el terra amb branques de boix pels llocs on passa amb el seu vehicle, un Volvo, fins arribar a l’església. Haver posat les armilles hauria estat de mal gust.

Els voltants de l’església on se celebra la festa estan envoltats de gent mudada, amb paradetes de «lukumades», de torrons… mentre en una altra taula unes senyores regalen pa i un terrós de sucre (habitual quan hi ha missa). Observem molta gent de seguretat, polítics i popes. L’església és plena a vessar i el Patriarca Bartolomeu, un home de rostre prim, amb barba blanca, escolta atentament la benvinguda. Li regalen un quadre on hi ha pintada una creu i ell fa un llarg discurs d’agraïment. En acabar, beneeix una gran cistella d’alfàbrega i després es forma una cua de gent que en recull unes branquetes.

Ancorats a la petita cala de Nagós, han encarregat un servei d’àpat per a 40 persones a un dels millors hotels-restaurants de l’illa. Poder econòmic, poder polític i poder eclesiàstic units. El viatge del Patriarca a Xios ha durat 3 o 4 dies i ha tingut una agenda farcida. Després del dinar ha retornat a l’hotel Xandris, on s’ha allotjat aquests dies.

MERSINIDI (Xios, Grecia). Foto: gloriacondal

L’endemà anem a una cala de Mernisidi, que durant molts dies ha acollit milers de refugiats. Miro les costes turques, veig les cases i m’intento imaginar l’arribada de les barques. Expliquen que mentre la gent prenia el sol tranquil·lament, veien arribar pasteres i alguns turistes els anaven a socórrer. I entre iots i barques de pescadors, sorgien els que no tenen nom, ni passaport, ni país, amb cares brutes i llargues, infants que ploraven, ja som a Europa, devien pensar. Llavors, els grecs, que no tenen res, els hi donaven tot. Aquí s’han format comitès de solidaritat, metges i infermeres voluntaris, demanaven a la gent que portés aliments, medicaments, bolquers… i la gent responia. Aquests grecs que molts critiquen perquè diuen que han gastat més del que tenen, que no paguen impostos, que treballen en negre… aquests grecs han rebut els refugiats que venien de les costes d’Àsia Menor, on un temps també va ser Grècia, amb les mans obertes. Ara tots són a la capital, al port i als jardins (que s’han convertit en una mena de càmping, amb petites tendes de campanya de tots els colors sota l’ombra generosa d’uns arbres immensos), esperant l’arribada del desitjat ferri que els porti a la pau, a la vida, a aquesta Europa que a molts ens ha avergonyit i que ha de canviar molt, a l’Europa de la qual els grecs no volen sortir. «Volem ser Europa -ens explicava l’Anna, una dona de Lagkada- però ens tenen lligats de mans i peus». I es posa seriosa, mentre jo li pregunto, per treure el mal rotllo, perquè està ara més jove i guapa que fa 14 anys, quan la vaig conèixer. I em respon: «Perquè visc aquí».