Illa de Xios, Grecia. Flotador abandonat. Foto: gloriacondal

Ja som a Xios. Quan l’avió aterrava encara era ben fosc, però quan vam sortir de l’aeroport una punta de sol treia el cap per sobre del mar a l’est (anatolí en grec), on, a pocs km, hi ha les costes turques. Hem arribat a la capital, Xios, (o Xora com se sol dir en moltes illes) i el sol ja havia tret mig cos pel mar; les aigües havien passat del color plata a un blau fost. Entrem a l’ampla badia amb el port. El primer que veiem són uns quants iots i barques esportives. A prop, bars de copes on el jovent encara està acabant la festa del divendres nit. Dins i a fora, amb els gots d’alcohol a la mà, xerren, seuen i pocs, pocs ballen. Podem dir que ara ja és ben de dia. Arribem al final del port i tot canvia. Comencem a veure gent, però no canten ni xerren. Desenes de persones dormen al terra embolicas amb robes de colors o alguns sacs de dormir. Algunes criatures ja s’han llevat. No hi ha policia. En un bar encara tancat, una família seu com si esperés el miracle de veure que surt un cambrer i els porta te o cafè, una pasta i llet per als dos nens. La mare sembla una estàtua, asseguda, amb els braços repenjats a la taula, mirant l’infinit, quieta, amb cara trista. Alguns se’n van a una font a rentar-se la cara; d’altres dormitegen arrepenjats en una paret. Tots miren l’infinit, el lloc per on ha sortit el sol. Per allà han d’arribar els ferris que els portin cap a Atenes, i d’Atenes, el llarg camí cap a un futur millor. Sortint del port, cartells que convoquen a una netejada solidària de les platges de l’est de l’illa, especialment les parts de Kataractis i Nenita, que una tempesta de vent de fa pocs dies, va deixar plena de plàstics, robes, motxilles, nines, ossets i ves a saber quantes coses més que els refugiats van perdre enmig del mar. Un nou dia comença, i amb ell, l’esperança. Molts que hi han arribat ja són a l’Europa rica. Per què no ells? El sol ja és dalt i nosaltres estem creuant l’illa per anar a l’altra banda, a l’oest. Aquí no hi ha refugiats, només alguns turistes locals.

No hem fet cap foto d’ells. Potser en un altre moment. Per ara, ja hem vist tot el que havíem de veuere, amb escreix.