Els tres llibres de Dolores Redondo, El Guardián invisible, Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta tenen per protagonista Amaia Salazar, inspectora cap de la Policia Foral de Pamplona, nascuda a Elizondo, al costat del riu Baztán. Alhora, un altre personatge domina els tres llibres: el paisate i els mites bascos. Explica l’autora que el cognom Salazar és un homenatge a un inquisidor de ment oberta que es deia així, que a principis del s. XVII va aconseguir que no hi hagués més dones cremades a la foguera després la condemna de 22 dones acusades de bruixeria.

Trilogia del Baztán

Amaia viu a Pamplona amb el seu marit, James, un artista nord-americà, però es trasllada a Elizondo per poder treballar millor. Els seus pares tenien una pastisseria. Els records del pare són bons i tendres; els de la mare, turmentosos i violents. Té dues germanes, Flora i Ros. El personatge més afable és tia Engrasi, que havia tingut cura d’ella quan era petita i li encanta tirar el tarot. És el seu puntal moral i afectiu. Amaia voldria tenir un fill però no troba el moment. Amb el seu home té una relació molt bona, tot i que mancada de temps, que en el transcurs de les novel·les es va deteriorant. Amb la seva germana Flora la relació és tensa i agra, amb molt resentiment. Anem intuint molts coses amagades ocultes des de la infància.

Amaiur (Baztan) amb el cim pic Gorramendi al fons (1.071 m). Foto:gloricondal

A El guardián invisible va al darrera d’un assassí en sèrie que matava adolescents de manera ritual i les abandonava a la riba del riu. A mesura que va investigant, es desperten les pors i els fantasmes de la infància, al costat de personatges mitològics bascos. Apareix el basajaun, un homínid de 2 m i mig, de cabells llargs, espatlles amples i molt pelut, que fa uns xiulets molt forts. Amaia el veu, i també a la deessa Mari, que s’encarrega de tenir cura de les collites i de la fertilitat. També trobem sorgiñas (bruixes), belagiles (una dona poderosa i obscura)… A mesura que Amaia i el seu equip van investigant, coneixem la seva infantesa, els seus estudis al FBI a Quantico (EUA), i d’aquí la seva relació amb l’agent Aloisius Dupree.

Oronoz-Mugaire. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Legado en los huesos comença amb el judici contra el padrastre d’una noia assassinada on imitava la manera de fer del basajaun, però l’home se suïcida i deixa un missatge per a ella: Tartallo. Amaia, que està embarassada, s’enfronta aquest cop a un altre personatge mitològic, representat per un personatge sinistre a qui aconsegueixen atrapar. El subinspector Zabalza, que la odiava per haver-lo fet fora, es reincorpora i el jutge Markina (que ens fa pensar en un jutge real) tempta Amaia amb la seva constant dedicació.

Amaiur. Vall Baztan. Navarra. Foto: gloriacondal

A Ofrenda a la tormenta investiga la mort d’un nadó, que en aparença era una anomenada “mort de bressol” (quan moren al cap de poc de néixer). La iaia parla d’Inguma, una criatura màgica que causa malsons en els que dormen i els impedeix despertar. Amaia va trobant altres casos semblants. S’assabenta que tenia una germana bessona i alhora té por que al seu desitjat fill, Ibai, li facin mal. Apareixen més personatges que se suïciden aparentment en les cel·les i es resol el cas de Rosario, la mare d’Amaia. Sabem qui és el dolent quan ja ho intuíem des de moltes pàgines anteriors.

Elizondo, vall Baztan des del Mirador Bagordi. Foto: gloriacondal

Hem llegit els tres llibres seguits, i creiem que és bo. Per nosaltres, el millor de tot és l’ambientació: el Baztán, amb la boira, el fred, la pluja, els boscos, el riu, les llegendes i la mitologia… amb la ciutat d’Elizondo, recreada i detallada en l’arquitectura, els palaus, els carrers… Ho veus, t’hi sents, notes ls foscor i la humitat. Potser la primera és la més sólida en la narrativa i l’expressió. En canvi, hi ha algunes descripcions que, com hem llegit en alguna crítica, semblen tretes de Viquipèdia. La trama obre molts fronts, molts dels quals queden penjats. El cas més descarat és el de l’agent Dupree, de Nova Orleans, que no entens què hi pinta. La segona novel·la és més fluixa, no sembla tan treballada, potser hi ha diàlegs que no caldrien, i a la tercera i darrera, que és on suposadament es tanca tot, es fa de manera precipitada. El desenllaç de Rosario, la mare, un personatge inquientant, és sobtat i pobre. Al culpable ja fa estona que el vèiem venir i en tot cas remarquem com a positiu com ens fa estimar i plorar pel personatge de l’inspector i company Jonan Etxaide.

Amaiur. Molí. Foto: gloriacondal

En conclusió, l’ambientació és genial i inquietant, que és el que es tracta d’aconseguir. Dibuixa molt millor els personajes femenins que els masculins i obre fronts que després no  tanca. De totes maneres, ens ho hem passat bé llegint i sobretot ens han fet agafar unes ganes boges de conèixer el Baztán.

Més informació: Elizondo, tras los pasos de Amaia Salazar

Pel·lícules: El guardián invisible, Legado en los huesos i Ofrenda a la tormenta