Mirim Iscla. Només són dones. Foto: TNC

Cinc dones que viuen la guerra civil i el principi del franquisme. Cinc històries entrellaçades explicades dins la presó. Míriam Iscla n’assumeix la polifonia, però la paraula sola no pot expressar la ràbia, el dolor, la tendresa, la impotència, l’emoció… per això s’hi afegeixen la dansa de Sol Picó i la música de Maika Makovski amb el suport audiovisual d’una gran pantalla.

Tres dels personatges estan basats en dones reals, mentre que els altres dos són ficció. Una és una dona catòlica (Amparo Barayón) acusada d’espionatge per haver telefonat al seu home per dir-li que estava embaraçada; el seu cunyat no desmenteix la tesi d’espia i així pot quedar-se les seves terres. El mossèn de la presó no vol perdonar-la en confessió abans de morir perquè no estava casada. La segona és Matilde Landa, professora i destacada membre del Socorro Rojo Internacional durant la guerra, que dins la presó de Madrid es convertí en un símbol de dignitat i resistència. Traslladada al penal de Palma de Mallorca, les monges de la Caritat (!) la pressionen perquè es bategi, però s’hi nega. Al final se suïcida i mentre agonitza, la bategen. La tercera és una noia que ironitza tot recordant com la torturaven i com els contestava. Camina amb dificultat per com li van deixar els peus. Les altres dues són una nena de la guerra que van enviar a Rússia i una néta que vol trobar els ossos de la seva àvia desapareguts en qualsevol cuneta.

Maika Makowski. Només són dones. Foto: TNC

Durant la guerra i al principi del franquisme, ni tan sols es consideraven preses polítiques. Així, no hi ha dades per tenir informació. Amb el triomf del feixisme, les dones van ser recloses de nou a la llar. Tot el que la república els havia donat: visibilitat pública, dret a l’educació, a vot, al divorci… els és arrabassat. El franquisme va derogar el model igualitari de república amb l’ajuda de l’Església i la creació de la Sección Femenina. Com recorda l’actriu Míriam Iscla, “per passar pàgina, primer hem de llegir-la” i la directora de l’espectacle, Carme Portacelli, es queixa que en aquest país no s’ha fet justícia: “la meitat del país no ha pogut enterrar els seus morts”. La majoria de víctimes, i especialment les dones, són oblit. Tanmateix, em aquesta lluita contra l’oblit recordem alguns antecedents recents: la pel·lícula Trece rosas sobre 13 noies afusellades pel franquisme el 5 d’agost de 1939 (recordades també en el text de Carmen Domingo) i Un cel de plom, interpretat per Mercè Arànega, sobre la vida de Neus Català.

Sol Picó. Només són dones. Foto: TNC

Míriam Iscla, Sol Picó i Maika Makovski esdevenen la veu, el cos i l’ànima d’aquestes cinc dones en un text de Carmen Domingo. Iscla assoleix una fita espectacular amb la seva capacitat interpretativa, un monstre dalt l’escenari; Sol Picó hi posa el gest, suau, brusc, precís fins a l’agotament, i Maika Makovski afegeix piano, guitarra i veu a unes cançons creades -la majoria- per aquest muntatge, que anirà a Madrid i París i girarà per Catalunya. Un pas més en aquesta lluita contra l’oblit.

PD:

1. El dia que vam veure aquesta obra al TNC se celebrava la Jornada contra la violència de gènere, i les tres protagonistes ho van recordar en finalitzar l’espectacle.

2. Un nou pas de la invasió dels mòbils a les sales de teatre: davant nostre hi havia un home amb el mòbil engegat, gran, pantalla lluminosa, i no va parar en tot l’espectacle. La propera millor que es quedi a casa.