“A Bhutan, vol anar? Què se li ha perdut, allà?” Això és el que van dir durant molts anys a Michel Peissel quan demanava permís per entrar-hi. Jean Claude White hi havia viatjat entre 1905 i 1907, que el 1914 va publicar un article sobre el viatge al National Geographic.

Thrumshing La National Park. Bhutan

Peissel aconsegueix anar-hi el setembre de 1968 i el llibre és un retrat del que troba. “En Bhutan no existen hoteles porque no hay visitantes, sólo invitados”. Els diners no signifiquen res. Cada acte, des de la forma de vestir a la de viure o viatjar, està regulat pel rang que té la persona. Fins que ell no aconsegueix ser rebut per la reina, no és ningú.

Homes vestits amb el ko, tradicional de Bhutan. Haa

La traducció literal de la paraula Bhutan és “tro” (veu del dragó). Els homes duen ko, una mena de bata-abric, de plecs solts, cenyit per un cinturó i que arriba fins als genolls; la majoria són de ratlles vermelles, grogues i verd amb dibuixos blancs. El ko dels senyors és de seda índia gruixuda i escalfa com un abric de pells; costa el mateix que una mula, uns 250 $ i una artesana triga més de 6 meses en teixir-lo. Les dones duen el cabell curt. La fesomia de la gent té els trets més bells dels tibetans amb un nas llarg i fi i un cutis força pàlid, amb ulls ametllats.

Trongsa Dzong. Dones butaneses

Des del s. VII hereten el coneixement de plantes i arrels verinoses. “Hi havia una planta especial, alhora herba i cuc; em van ensenyar un bitxo sec que semblava un cuc amb un tall d’herba que li sortia del cap” (el cordiceps). Tanmateix, Peissel explica que la febre i altres mals, eren habituals “en una tierra donde solo hay dos doctores para un millón de almas, un joven médico indio que reside en Thimbu i un misionero alemán que ha fundado una leprosería”.

Cordiceps Bhutan

Peissel lloa el talent dels arquitectes, que van crear ciutats, centres de cultura i civilització, i especialment els enginyers hindús, que havien fet carreteres “a través de aquel infierno, siempre amenazada por corrimientos de tierra y todavía sin terminar, pues cada 20 km pasábamos junto a cientos de obreros nepaleses que luchaban descalzos, a brazo partido, contra las obstinadas rocas”. “La carretera se había construido por real edicto, todos los automóviles eran del rey”.

Carretera a Bhutan

Peissel fa molt bones descripcions dels diferents paisatges per on passa: “La jungla nos rodeó rápidamente, luego más niebla y una jungla más espesa a medida que íbamos penetrando en la zona accidentada del sur de Bhutan, el reino del calor húmedo y la fiebre, un reino donde señoreaban los tigres, elefantes, serpientes y monos (entonces tenía la mayor densidad de elefantes del mundo)…” Quan arriba a la vall de Punaka: “El valle se fue haciendo más ancho a medida que avanzábamos. Un valle cubierto de jugosos campos de arroz y salpicado de unas pocas casas blancas. A lo lejos, como agazapado en la llanura, vi el dzong como un gigantesco navío, una flotante arca de piedra. Bañaban sus pies las turbulentas aguas del Machu que corrían a lo largo de sus murallas, mientras, al otro lado, un impetuoso torrente igualmente ancho lo rodeaba. Toda la fortaleza se alzaba en el agua, sobre una especie de islote formado por dos ríos que se encontraban y mezclaban sus poderosas corriente a los mismos pies del dzong.”

Dzong de Punakha. Rius Mho i Pho

També explica amb molt detall com fabriquen paper a partir d’una escorça d’arbre, un paper a prova de cucs, perquè l’escorça té un insecticida natural. I parla del tir a l’arc, que es juga per equips situats a 150 m del blanc rival: “Cada arquero dispara dos veces al blanco rival y cada tiro que alcanza el objectio vale dos puntos. Cuando un arquero da en el blanco, el equipo contrario ejecuta una danza desenfrenada en la que haciendo girar sus arcos en grandes círculos, dan vueltas, se inclinan, barren el suelo con dichos arcos y lanzan tremendos alaridos para alejar a la mala suerte”.

Tir a l’arc

És molt interessant la noció de l’art: “En Bhutan, el arte es el reflejo de un estado de ánimo colectivo. Los edificios o las pinturas no están firmados por su autor, porque ni el arquitecto ni el pintor tuvieron la intención de producir nada extraordinario. La creación de lo bello es meta de todos, desde la mujer que teje la ropa para una túnica hasta el campesino que torna una jarra de arcilla. Todos pretenden incorporar la belleza a la vida diaria. La felicidad y la belleza son sinónimos, hasta el punto que se les nombra con la misma palabra”.

Escola d’Arts i Oficis. Timphu

I la del temps: “Un tibetano, tras haber visitado Inglaterra, me dijo que lo que le había sorprendido más era que todos nosotros parecíamos saber lo que haríamos al cabo de un año y que hablábamos del futuro como si hubiese sido el pasado. En Bhutan los hombres no suelen sentirse nunca fracasados porque, al contrario de nosotros, rara vez esperan nada determinado del futuro. Aprecian el momento presente mucho más que los occidentales, aceptando los buenos ratos como vienen y aprovechando al máximo cualquier coyuntura favorable.”

Vall de Punakha. Bhutan

Ara accepten turisme, controlat. La majoria de les afirmacions, 47 anys després, són vàlides encara, les descripcions dels paisatges, també. Després de llegir el llibre i haver visitat el país, entenem que les noves formes de participació política i la nova Constitució no han sorgit del no-res, sinó d’antigues tradicions molt presents en el país.

Bhutan secreto. Michel Peissel

“L’ambició més gran dels bhutanesos és arribar a un rang que els permeti servir el país de manera eficient, igual que el somni de molts occidentals és arribar a ser rics”, escrivia Peissel el 1968. Els polítics occidentals haurien d’anar a aprendre a Bhutan.

Bhutan secreto, Michel Peissel, Editorial Joventut, 1970

Si voleu conèixer la nostra experiència a Bhutan, vegeu:

https://gloriacondal.com/2015/10/03/bhutan/

https://gloriacondal.com/2015/10/23/viatge-a-bhutan/