Aquest ha estat el nostre primer acte social en terres gregues. De vegades és una festa, de vegades no. La nostra família amfitriona ens havia convidat el dia abans a un funeral i fer un cafè plegats després. Havíem vist enganxades a les parets del poble, les esqueles on es convidava tothom. Eren dues de diferents, signades pels fills, nebots, néts, cosins i altres familiars. Fins i tot en vam veure una enganxada en un tros de roca, carretera amunt i vam pensar… des d’un cotxe això no es pot llegir!

Al cafè del port havien preparat, tant a dins com a fora, taules i cadires. Quan hi hem arribat, ja hi havia gent. Sobre les taules, un platet amb xocolates i galetes de xocolata, un altre ambdiferents pans de pessic i un altre amb fruits secs salats. El cambrer servia cafès: sketos, sketos… anava dient (sense sucre). I nosaltres hem agafat el nostre. Després ha passat amb gotets de conyac i també hi havia ampolles d’aigua. Nosaltres ens hem assegut en una taula amb una senyora gran, la nostra amiga i el seu home i un germà seu.

Tota la gent anava vestida de dol i la majoria eren d’edat madura. La cerimònia s’havia fet a l’església del poble, llarga com totes les cerimònies ortodoxes. A tothom donaven una bosa de paper amb el dors imprès amb les dades de la senyora, obsequi de la família de la sra. Maria, la difunta. A dins hi havia una madalena i un sobre de paper altre cop imprès, i a dintre, un dolç barreja de blat torrat amb fruits secs i panses. És el kól·liva “κόλλuβα”, que es fa en memòria dels morts. També un petit ramet de romaní amb un parell de floretes de colors.

Κολλυβα

Avui fa 40 dies de la mort de la Sra. Maria. El dia que la van enterrar, després de la cerimònia també van fer un petit àpat, però sense kól·liva. El capellà avui l’ha beneït a l’església i ara el reparteixen en uns petits recipients de la mida d’un iogurt nostre. El cambrer els va portant per totes les taules i el gust és semblant al d’un torró de Xixona nostre, força empalagós de menjar, així en sec. A dins hi havia unes petites peces platejades allargades que formaven el nom de la difunta. Encara hi haurà una tercera cerimònia, quan faci un any de la mort de la dona, per recordar-la, i tornaran al cafè. Quan la gent tenia més diners, l’àpat era més esplèndid però amb la crisi han rebaixat pressupost. No només per als morts, sinó també per als vius, en celebracions felices, com els casaments.

Lagkada, Xios. Foto: gloriacondal

El menjar i el beure s’ha anat acabant i tothom ha començat a marxar. Els nostres amics s’han acomiadat de la família i hem sortit. Nosaltres hem decidit pujar a la torre dalt del turó, des d’on veiem la petita vall, el poble, el port… i enllà, les illes Inusses i Turquia. Aleshores pensavèm que la senyora Maria deurà estar contenta. El seu record perdurarà, no només un any més, sinó tota l’eternitat. Ja ha quedat constància de la seva mort i del memorial de familiars i amics a Internet pels segles dels segles. Descansi en pau.

Lagkada, Xios. Torre