Escales

La senyora Anna viu davant de casa nostra. Sembla més gran que nosaltres però sabem que és força més jove. Per entrar a casa seva ha de pujar uns 30 graons força drets, com a la majoria de les cases, perquè estan construïdes aprofitant el pendent de la muntanya. El marit va morir fa un parell d’anys, al mar. Té un fill solter que viu amb ella i treballa en un supermercat de la capital, i una filla casada que la va a veure de tant en tant. Es lleva amb el sol i surt al terrat de seguida, amb camisa de dormir i si fa fresca, una jaqueta per sobre. Alguns cops du un vestit, però una vegada va anar amb un pijama de seda blanc tot el dia, devia celebrar alguna cosa. Des que el marit va morir està una mica tocada. Una colla de dones del poble els primers temps l’anaven a veure i li portaven menjar; ella les convidava a cafè i xerraven una estona. Però de sobte, no va voler-les veure més. I va quedar-se més sola que mai, perquè no surt al carrer. Compra a les furgonetes que passen per davant fruites i verdures, peix, pa… i el fill porta del súper la resta. No saluda, la punyetera, a diferència de la resta de conciutadans, que sempre tenen el bon dia a la boca. La seva missió diària és tenir el dinar a punt quan arriba el fill, cap allà les dues del migdia, i regar les plantes i l’hort. Un dies va sortir al terrat amb una màquina de fotografiar i ens va fer fotos a nosaltres, a la veïna del costat i al gos. Nosaltres ens vam proposar insistir en el bon dia i després de 10 dies hem obtingut un petit triomf: no només ens ha contestat, sinó que ens ha preguntat d’on som. I l’endemà ens diu si ens hem anat a banyar. I avui ens ha dit que ja no plourà més. Potser d’aquí unes setmanes podrem tenir grans converses!

Escales per pujar a les cases

La senyora Maria va sempre vestida de negre. La vam conèixer un dia que parlava amb altra gent al carrer. Aquell dia ens va dir que tenia 84 anys, però l’endemà deia que en tenia 77. Parla anglès perfectament perquè ha estat vivint a Austràlia des de l’any 1960. Va insistir que ens convidava a un cafè a ca seva, però amb moltes més escales que l’Anna, potser 70 o 80 graons. Viu en una casa de fusta com un cop de puny, sense llum, i quan vam entrar, que ja era fosc, va començar a encendre espelmes i un gran ciri, perquè ens veiéssim les cares. Vam quedar que no prendríem cafè perquè desvetlla, però va treure galetes i fruita, va començar a pelar una poma i ens la vam haver de menjar. Té una llar de foc i diu que l’encén cada dia perquè té fred. Està jubilada i viu 10 mesos aquí i 2 a Melbourne (Austràlia), on té les filles i els néts. Li ha quedat una bona pensió, segons diu, però tal com vam veure la casa, ningú ho diria. A la petita estança on vam estar, just hi cabia una taula, tres cadires, i una cuina de gas. Unes escales porten al pis superior on diu que hi té l’habitació i el bany. La casa era dels pares, i sembla que al costat hi viu un germà i més enllà una germana, però no es fan. No ens deixava marxar de cap manera i està clar que està molt molt sola. I també una mica anada. Com diu ella, que barreja italià, anglès i grec: «La mala testa» i s’assenyala el cap.

Foto de iaies gregues de Lefteris Partsalis extreta del diari ARA

N’hi ha que tenen el cap perfectament amoblat. En parlarem un altre dia.

I vam tornar a parlar-ne a l’entrada “Dones de Xios, 2a part”: https://gloriacondal.com/2016/07/02/dones-de-xios-2apart/

(Hem canviat els noms per preservar la privacitat de les senyores i tampoc posem cap foto seva)