Hem caminat molt per Xios i aquí us proposem 4 rutes de les que hem fet, de diferents dificultats, dintre d’un nivell fàcil.

Al nord de Xios hi ha la serralada més alta de l’illa, el Pelineu, amb el punt més alt, de 1.297 m. A l’oest, trobem un altre massís, l’Amani amb 809 m. Al voltant de cadascun, torrents i gorges, poblets, rius i castells. D’est a oest, les rutes són:

Castell Gria. Kardamila. Chios. Foto: gloriacondal

1. Castell de Grià i vall de Kulala

A l’est de l’illa, en direcció Kardámila i a 1,5 km trencant en direcció Pitiós, hi ha un camí de 1,4 km que puja al castell de Grià, voreja la vall de Kulala, i puja fins a 449 m, amb vistes esplèndides a Kardámila-Marmaro, Lagkada, Inusses… El sender està senyalitzat, primer és de pedres, i al cap d’uns 300 m puja cap amunt. A mesura que pugem veiem la petita vall de Kulala, ara plena de ginesta. Arribem a un mirador i d’aquí als murs del castell, un moment. Tres cabres jeuen a l’ombra dels vells murs. Del castell queden el mur i dues torres medievals genoveses (la de l’est és semicirculat i la de l’est, circular). El nom de “grià” ve del mot “vella” en grec, una dona que es va refugiar aquí fugint dels pirates.

Vall Kulala. Xios. Foto: gloriacondal

Baixant, anem a la vall, amb oliveres, ametllers, espart i orquídees salvatges. Arribem a una granja de pedra abandonada del període genovès (1346-1566). Pel camí veiem alguns búnkers fets pel Cos de voluntaris de Kardámila durant la guerra de 1912. Aquí també es pot fer una via ferrata. En total hem fet uns 3 km.

2. Gorja de Kampià

Gorja Kampia. Xios. Foto: gloriacondal

A l’entrada del poble, a la dreta en una pista que baixa veiem un rètol de fusta amb les indicacions de la ruta. Es tracta, senzillament, de baixar per la gorja fins al mar i tornar. El sender va baixant, força en picat, i de seguida sentim remor d’aigua. Hi ha molta vegetació. Aviat veiem a la dreta la gran roca on hi ha les runes del castell d’Oria i l’ermita d’Agia Paraskeví. Del castell medieval no en queda res, i l’església bizantina, construïda a dins, es veu de lluny. Caminem paralel·les a la gorja, a estones amb el riu a la dreta, a estones a l’esquerra; per això cal creuar diferents ponts. Oliveres, fruiters (tarongers, llimoners, pruners, ametllers), alzines, pins, xiprers… i moltes aus. Trobem uns gorgs d’aigua clara i a partir d’aquí veiem un canal de distribució d’aigua.

Gorja Kampia. Pont. Xios. Foto: gloriacondal

Uns 500 m més endavant comencem a veure els primers signes de vida: una casa abandonada, una altra en bon estat però tancada, cultius… una camí pla que es troba amb una pista, i a l’esquerra, molt a prop del mar, les ermites de Xristos i la d’Agios Iorgos. La platja, de pedrots grans. L’onatge, grandet. La tornada la fem ràpida (el camí transcorre a l’ombra). Hem fet 6,7 km amb un desnivell de 313 m.

3.  Ruta circular Volissós -Vall de Malagkiotis – Volissós

Vall Malagkiotis. Xios. Foto: gloriacondal

Aquesta ruta ens dóna a conèixer la vall que envolta Volissós. Aparquem el cotxe a l’aparcament del centre del poble; en uns arbres pocs metres abans hi ha el senyal de fusta explicatiu. Anem carretera avall i al cap de poca estona trenquem per una pista a la dreta, seguint la fletxa. El camí baixa i anem fins l’esglesieta d’Agion Apostolon, i pocs metres després, Metamorfosis Sotiros, envoltada d’herbots i branques, amb prou feines podem acostar-nos a les parets. Del camí principal seguim fins que anem a parar a una carretera, que travessem, i uns 50 m endavant tornem a prendre un camí que és la llera del riu, envoltades de camps i oliveres. En un trencant, seguim la fletxa cap a l’àrea de Vasilika i arribem a una esplanada on hi ha l’església d’Agios Georgios Vasilikon, amb una façana amb columnes de pedra, arcs i una cúpula octogonal de pedra vermella i blanca. Al costat hi ha les ruïnes del castell (“kubba”) construït amb pedra de Thymiana. A 1,8 km d’aquí trobem els primers molins; el millor, el segon, a uns 50 m del camí. Hi ha la caseta, amb la roda a dins i per fora veiem la canalització que duia l’aigua  i restes de la cisterna (tota la zona té un canal, més o menys paral·lel al riu).

Esglesia S. Iorgos Vasilikon. Xios. Foto: gloriacondal

Caminem molt a prop del riu del mateix nom, a la nostra dreta, per on en alguns indrets hi passa una mica d’aigua, amb vistes de la vall i el Pelineo amunt. Quan arribem a una àrea de picnic que queda molt amagada per la vegetació, pugem pel corriol estret, deixant a la dreta les restes del tercer molí i amunt amunt fins arribar a una pìsta que indica «Volissós». Després d’1,6 km trobem la carretera asfaltada d’allà arribem a Volissós. Hem fet 8 km amb un desnivell de 130 m.

4. Agio Gala – Agios Giannis – Agia Gala

Agio Gala, Xios. Foto: gloriacondal

Al nord-oest de l’illa, ruta d’anada i tornada pel mateix camí. D’Agio Gala a Agios Giannis hi ha 2,54 km, amb un desnivell positiu de 160 m. Deixem el cotxe a l’aparcament de les coves d’Agio Gala i pugem a l’esglesieta d’Agios Thalaleos, la més antiga de totes; era el primer nom que va tenir el poble, situat a 540 m i abandonat en bona part, amb algunes cases habitades. Arribem a la carretera de dalt, on hi ha un rètol d’indicació de la ruta. A l’altra banda de la carretera, l’església d’Agios Bárbara, un sender empedrat va cap amunt. Alguns arbres i mates, oliveres, restes d’alguns cultius i algunes eres. Arribem a un mirador des d’on es veu el poble i les capelles, l’Egeu i l’illa de Psarà. Més a prop, tocant a la carretera a l’altra banda del torrent, una formació rocosa anomenada precipici de Buda. Continuem fins que veiem clarament les restes de l’antic poble que es va abandonar el 1960, i la silueta blanca de la petita capella d’Agios Giannis. Aviat, després d’una lleugera baixada, hi som.

Agios Giannis. Xios. Foto: gloriacondal

Retornem a Agio Gala. Hem fet 5 km. Llavors visitem la cova, una de les més importants de Grècia des del punt de vista arqueològic, ja que s’hi han trobat restes del Neolític, d’uns 6.000 anys ane. No us perdeu la 2a cova, on s’entra per l’església de Panagia Agiogalussaina, amb frescos i un retaule de fusta del 1721, que ens ha deixat bocabadades. Aquí dins hi ha una altra cova, d‘on goteja aigua a partir d’unes prominències que pengen del sostre, i com que l’aigua és calcificada i per tant, blanquinosa, es diu que les roques eren els pits de la Mare de Déu i l’aigua la llet que raja. Per això el nom d’Agio Gala (llet).