Dones de Xios, Grecia. Foto: gloriacondal

La sra. Sofia regenta una cafeteria al port. El seu home va passar molts anys a la mar i ara està jubilat. Hi anem a fer els frapés mentre veiem passar la gent i ella ens dóna conversa. Un dia ens va deixar un llibre, Ταπεινων Εδεσματα, escrit per una dona de Lagkada i mentre anava comentant les fotografies, va saludar una senyora gran que passava pel davant. “És la mestra de quan anava a escola, va dir, era molt bona, ara té Alzheimer i viu amb una dona romanesa que en té cura”. I la saludava amb amor malgrat la mirada perduda de la dona. Un dia que vam fer auto-stop per anar a la capital, el seu home, de copilot, ens va fer que no parava amb el cap, però ella, que conduïa, es va aturar i va dir que pugéssim. Anàvem a comprar bitllets per anar a una altra illa uns dies, i ens va preguntar quin dia hi anàvem i com aniríem del poble al port. “No cal que llogueu un taxi, va dir, just aquell dia la gent del poble anem d’excursió, o sigui que podeu venir amb el nostre bus al port”. I tal dit tal fet.

La carnisseria és l’única botiga d’alimentació del poble llevat dels minimercats. La porta un senyor vidu i la seva filla Margarita. Des del primer dia ens saluda amb entusiasme i ens aconsella quan hi anem a comprar. No tinc corder però cabra sí, per fer al forn? I treu una cabra sencera, amb el cap i els ulls! Voleu ous? Si voleu vaig a buscar-los al galliner… i ens prepara els souvlakis de porc o de pollastre enforquillats… Parla anglès però li vam dir que ens parlés en grec, i ho fa, i ens explica que cabra és neutre però quan li pregunto per què gat és femení diu… de mica en mica ho anireu aprenent. Ens explica d’on prové el seu nom, i que és soltera perquè «no necessito homes, amb el meu pare en tinc prou, oi?» I se’l mira i ell diu que sí, somrient. I això no és habitual, perquè aquí quasi totes les dones es casen. El darrer dia ens diu que som molt especials -i ella també per a nosaltres- i que ens considera amigues.

Carnisseria Xios. Grecia

La Maroula és de la nostra edat, té l’home jubilat i lluiten junts per sobreviure amb dignitat a la minvant jubilació. Ell treballa de sol a sol a l’hort en un intent d’obtenir en espècies el que el govern li pren amb diners. Es fan el vi, l’oli, planten fruiters i verdures i ja tenen les mans clivellades de tant gratar la terra àrida. Però no desisteixen. Ella sempre troba recursos per a tot. Senzilla, sincera, rica en valors, solidària, trapella, una mena de terratrèmol ambulat… Fa tota la feina de casa, porta les habitacions que lloga i treballa colze a colze amb el seu home. Una troballa de fa anys que mai hem volgut perdre.

De les dones de qui vam parlar a l’entrada Dones de Xios, vam arribar a un punt àlgid amb la veïna de davant, quan ens explicava les festes de sant Joan, o que el fill treballa en un súper, que li fa mal la «messi», o sigui, la cintura… Però de sobte la lluna de mel es va acabar un dia que nosaltres volíem fer una foto de les roses del seu jardí, ho va veure i va sortir cridant que feia por. A partir de llavors, de nou el mutisme. De tant en tant sentim que crida molt, sola o per telèfon. Un dia volia avisar la policia perquè estava farta dels turistes, o sigui, nosaltres. Però quan ja ho donàvem tot per perdut, una tarda érem al nostre balcó i va saltar un ratolí que es va passejar per la barana i va fugir per l’altra banda. Nosaltres esn vam aixecar i vam cridar, i ella, que està sempre espiant des de casa seva, no es va poder aguantar i va esclafir a riure veient-nos. Llavors va dir, rient, que no patíssim, que n’hi ha molts. I vam parlar una estona. Ves per on, un «pontikós» ens va tornar la relació.

Dones ballant. Xios. Foto: gloriacondal

La dona australiana deia que la nostra veïna de davant està una mica així perquè tant temps sense sexe… i a continuació diu, bé, jo tampoc tinc marit i em costa dormir a les nits. Un dia ens va venir a vendre ous a preu d’or i quan va tornar amb taronges vam dir que ja en teníem. «No, que això és un regal». La roba que duia va evolucionar amb la primavera, passant del negre al gris o beig, semblava més jove! Però hem hagut de vigilar perquè se’ns ficava a casa sense avís. Insitia que anéssim amb ella a caminar. Demà? Demà passat? Quan? No entenia que volíem anar a la nostra. De vegades canviàvem la ruta de passeig per no trobar-la. Pensem que se sent una mica diferent després de tants anys de viure fora d’aquí. El dia abans de marxar a Austràlia es va venir a acomiadar, ens vam fer una foto plegades i ens va donar el Facebook d’un fill seu, però per aquell nom, no el trobem. No sabem si ens podrem comunicar ni si la veurem més. «No sé si tornaré a Grècia, ja sóc vella”, diu, i calla. I nosaltres amb ella. I des que no hi és, la trobem a faltar!

(de nou hem canviat els noms per preservar la intimitat i les fotografies no són de cap de les persones de qui parlem)