Una pel·lícula d’espies sense cap tret ni cop de puny. Tota l’acció es desenvolupa en despatxos, sobre moquetes, en gabinets ministerials i cases luxoses. Basada en la novel·la de Manuel Cerdán, narra un fragment de les vivències de Francisco Paesa, relacionades amb l’estafa de Luís Roldán, director general de la Guàrdia Civil d’Espanya (de 1986 a 1993).

Roldán havia robat fins a 1.900 milions de pessetes i quan es va veure en perill, va demanar a Paesa (Paco per als amics), que l’ajudés a fugir. Paesa era un històric de les clavegueres de l’estat (llavors Felipe González presdia el govern). Els anys 70 havia començat a fer negocis a Guinea Ecuatorial amb una inmobiliària; va col·laborar amb els serveis secrets espanyols, negociava en armes arreu del món i va participar en una de les més famoses vendes: va vendre a ETA armes i dos míssils antiaeris, però hi havia trampa: al paquet hi havia uns localitzadors que van permetre que la policia descobrís un important zulo. Va ser l’anomenada missió Sokoa. També havia participat en el GAL. Com que el buscava la Interpol per estafes diverses i negocis bruts, el 1990 aconsegueix que el nomenin ambaixador de Santo Tomé y Príncipe davant la ONU. Així obté immunitat.

Treu a Roldán d’Espanya i la majoria dels 304 dies que ningú en sap res, els passa a París. Però Roldan és un dels homes més buscats del món (els governants socialistes espanyols el volen caçar, i Roldan, amagat i amb por, es deprimeix). Es devia preguntar de què servia tenir tants diners si estava confinat en un pis sense poder-ne sortir (la seva dona havia tornat a Espanya i l’havien jutjat i empresonat). Al final demana a Paesa que negociï la seva tornada a Espanya, i aquest ho fa amb el ministre més fort d’aleshores, Belloch. Paesa és llest i té connexions internacionals. Fa veure que el porta de Laos, li fa transferir els diners al seu compte i cobra del govern espanyol 1,8 milions d’euros més. Però quan Roldan arriba a Espanya, al govern li interessa fer veure que la iniciativa ha estat d’ells i que li faran pagar molt alta la seva estafa. Li cauen 30 anys i en compleix 15. No era el mateix que li havia dit Paesa, però ja no hi podia fer res. Paesa va haver de fugir d’Espanya i el 1998 unes esqueles publicades en uns diaris anunciaven la seva mort. Havia sobreviscut 40 anys fent de les seves, manés qui manés. I per suposat, surt als “Papers de Panamà”. La revista Vanity Fair li va fer aquest entrevista.

Francisco Paesa, el de veritat. Font: la informacion.com

La pel·lícula El hombre de las mil cares té ritme i un nivell molt bo. El director, Alberto Rodríguez havia demostrat les seves capacitats abans, i tothom recorda Grupo 7 i La isla mínima. Els actors, molt bé, especialment Eduard Fernández, que va obtenir la Concha de Plata al millor actor de S. Sebastià. Acostumats a veure pelis d’espies produïdes pels americans, dóna gust trobar una bona història feta a Espanya, sobre un cas propi. Als que tenim memòria, ens la refresca i ens permet conèixer el que hi ha sota la moqueta; els més joves, no passa res, la viuran com si fos una ficció, encara que els més grans sabem que és ben veritat. Potser alguns detalls, potser alguns fets, però real. El mateix Roldan intenta excusar-se: “però si ho feia tothom”. Es va quedar sense els diners, però el més greu és que els contribuents espanyols ens vam quedar sense aquells diners, que eren nostres.

Luis Roldán, el de veritat

Més informació:

http://www.elmundo.es/espana/2016/09/16/57dac2c2ca47410b268b4630.html

Trailer: https://www.youtube.com/watch?v=wTqsaZ79xk8

Paesa publica una esquela seva, però no és mort. El Mundo