Foto: gloriacondal

L’any 2016 es recordaven els 50 anys de la mort de Caterina Albert. Tot i que fem una mica tard, volem recordar el seu llibre Solitud, que vam llegir fa anys, i ens va impactar. El tema va d’una dona, Mila, condicionada per la ideologia de l’època i sobretot, per la natura, que esdevé un altre personatge, al costa del pastor i la protagonista.

Foto: gloriacondal

Al llarg de la narració hi ha una dualitat constant Bé-Mal, Ànima-pastor, Dimoni-Déu. El pastor és vist per Mila com el superhome mentre que en Maties, el seu marit, com la bèstia. El pastor és el creador, amb un món propi que converteix el paisatge en paraula i el crea, molt abans que Maragall parlés de la “paraula viva”.

Ermita. Foto: gloriacondal

La muntanya és un personatge important, però és la Natura qui domina l’home, la que fa passar per tots els estats de l’ànima la Mila, segons sigui primavera o hivern. La Natura engoleix el pastor, que davalla muntanya avall, assassinat per l’Ànima. Però el problema de la Mila no és només el paisatge que l’envolta sinó que està condicionada pel fer i sentir de l’època. És una dona passiva, que segueix el marit sense discutir-li les decisions, com la majoria de dones de l’època, que no coneix què és l’amor, ni la tendresa ni la sexualitat fins que apareix un home, l’Arnau, que l’atrau i li agrada, però refusa les seves pretensions: “Allò no es fa”, i es nega el desig, tot i la necessitat d’estimar i ser estimada.

Foto: gloriacondal

La seva vida és monòtona i isolada, trencada només en instants puntuals, com quan la gent puja a l’ermita. Les poques il·lusions aviat desapareixen; un dia intueix la mar des d’un turó, però quan la veu de veritat es desil·lusiona. “No hi ha res cert al món. Tot són mentides”. El pastor, la possibilitat més concreta de no estar sola, tampoc no és el que es pensava. I finalment, ella, que no és res, que no té res, és violada per l’Ànima, el punt àlgid de la tragèdia, a partir del qual tot canvia: Mila perd la por, assumeix la desgràcia i decideix abandonar l’ermita i tornar a la plana. No li pot passar res més gros, i per això vol iniciar una nova vida, ser ella. El camí que té per davant és fosc i difícil, molt condicionada pel passat: “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”, però estava disposada a lluitar.

Aus. Foto: gloriacondal

En la nostra societat, la solitud es considera un valor negatiu (i molt més fa un segle, quan es va escriure el llibre), però nosaltres reivindiquem el dret a la solitud. La solitud com a valor positiu, necessària per conèixer-se, per guanyar-se la indepèndència, per arribar al màxim que es pugui per tal d’aportar-ho a la societat, tot i que sabem que la solitud de Mila no era certament aquesta, perquè no era volguda.

Caterina Albert i Paadís (Victor Català). Foto extreta de tramuntanatv

Caterina Albert va haver d’enganyar els seus contemporanis fent-los creure que era un home, per ser reconeguda, però si ens fixem en la novel·la, és el cor d’una dona qui l’escriu, no sols perquè el personatge femení és el més ben dibuixat, sinó per la multitud de detalls, situacions i actituds descrites. El sol fet d’haver d’escriure sota pseudònim per poder arribar al públic, demostra que els problemes de la Mila no eren gens lluny dels de la Caterina Albert i Paradís.