Les primeres 20 línies del principi del llibre són, de fet, el final, perquè a partir d’aquí, el protagonista recorda la seva història, des que tenia 5 anys i no parlava. Es diu Shahab, té un germà gran, Arash, molt llest, i una germana petita i carinyosa, Shadi. El seu pare és Naser, que sempre és fora, treballant, i sa mare és Marian, universitària com el seu home, que ha hagut de plegar per dedicar-se a la llar i al fill. Som a Teheran, a l’actual Iran, sota el poder religiós i la repressió política.
Shahab no parla, no se sap per què. Només ho fa amb dos amics imaginaris, Asi i Babi. El nen sap que el seu pare no l’accepta i per això mai l’anomena “pare”, sinó “pare d’Arash”, el seu germà gran. L’entorn familiar se’n burla, li diuen tonto i el culpen de tot el que passa de dolent. De tant en tant fa alguna trapelleria amb el suport dels amics imaginaris. Els parents del pare viuen a prop, i no hi ha bones relacions. Només una cosina, Fareshteh, està per ell, però perquè el fa servir d’escut per trobar-se clandestinament amb un enamorat.
A través de dues veus directes, la de Shahab i la de sa mare, l’autora -que es va basar en casos reals- ens va narrant de manera tendra, senzilla i profunda els sentiments, l’entorn, els vincles familiars, la repressió dels comitès de vigilància… la falta d’afectivitat del nen, que encara que no parli hi sent i ho entén tot. Shahab viu tancat en un univers propi i només en surt quan la seva àvia materna Bibi, passa una temporada vivint amb ells perquè ha enviudat, l’entén i l’ajuda a obrir-se.
Obra breu, retrata magistralment la societat actual iraniana, amb “final feliç”, però quan els amics de Shahab, davant la fotografia on hi ha ell i el seu pare abraçats, li pregunten qui és aquell home, la resposta d’ell, demostra que la infància ha deixat profundes petjades.
A estones el llibre té una prosa tan fluïda que és poesia pura: “Hablar todavía era una pesadilla para mí… las palabras no sólo eran un conjunto de letras porque cada una encerraba un mundo. Conocía su valor, sabía qué color tenía y sentía el espacio que ocupaba. Como podía expresar con la escritura todos los matices de una palabra?… Para hacer los deberes, necesitaba los lápices de colores”. I així un dia pregunta: “Mare, el 3 és blau cel o blau marí?” A l’escola no volen que escrigui amb colors, però al final es converteix en un calígraf molt bo.
Parinoush Saniee (Teheran, 1949) psicòloga i sociòloga, ha escrit abans El libro de mi destino al voltant de la generació de dones que van viure la Revolució quan eren adolescents. És vídua i explica que des de la mort del seu home s’ha quedat sense veu.
S’està preparant la versió cinematogràfica de Una voz escondida, dirigida per Iadola Samadi.
Gloria Condal 