Crítica de Xenxu: ‪@xenxu1, amb algun afegitó nostre

Guanyadora d’un Òscar 2017 al millor actor, Casey Affleck i al millor guió original, de Kenneth Lonergan.

Un poble a una hora i mitja de camí de Boston, en cotxe, Manchester by the sea, com molts d’altres pobles de la costa nord dels Estats Unitats: comunitats tranquil·les on la vida sembla que ha de transcórrer tranquil·lament, però… un dia rep una trucada del seu poble. La notícia no és bona. El seu germà, que fa anys que pateix del cor, ha mort. Durant el camí comença a reviure moments dels seu passat: escenes més o menys quotidianes i felices de la seva vida: casat, amb filles, una relació amb la família afectuosa i acceptable.

Boston, Massachusetts, EUA. Foto: gloriacondal

El protagonista, Lee Chandler (Casey Affleck) fa anys que viu a Boston. Es guanya la vida fent el manteniment d’uns edificis d’habitatges i arreglant desperfectes dels veïns i fins i tot i, literalment, desembossant de merda algun vàter. És un tipus solitari i callat que a les nits beu força i de tant, en tant provoca alguna baralla.

Costa nord Boston. Foto: gloriacondal

És a l’arribar a Manchester quan el director de la pel·lícula comença a desplegar, mitjançant retrospectives (flashbacks) i a col·locar, lentament i inexorablement -s’ha de dir que de forma magistral-, les peces del puzzle que conformen la vida del protagonista: un tipus molt atormentat per un fet del passat que ha marcat de forma definitiva la resta de la seva vida (i en això rau el colpidor i dolorós pessimisme que ens transmet el director). Per què ha passat de viure una vida acceptablement feliç a ser una persona terriblement infeliç i autodestructiva? Per què no és perdona ni es perdonarà mai un error que ha tingut conseqüències estremidores? Si als fets tràgics hi afegim que la seva exmuller, Randi (Michelle Williams), els veïns de poblel no l’han perdonat i l’han mirat gairebé com un tipus indesitjable, fins a l’extrem de no poder aguantar més i haver de fugir 150 km al nord, comencem a tenir bastant desplegada la trama.

Matrícula vehicle Massachusetts

Hi ha una escena que posa els pèls de punta. Una trobada al carrer amb la seva exmuller on hi ha un intent de comunicació. La seva dona intenta demanar-li perdó d’alguna manera per haver-lo fet sentir insuportablement culpable del drama que van viure plegats, però ell és incapaç d’assimilar l’intent d’acostament d’ella. El dolor i la culpabilitat són tant forts que no es veu capaç de quedar-se al seu poble i assumir les responsabilitats que li han sobrevingut per la mort del seu germà (el seu germà, al testament, el nomena únic tutor legal del seu nebot de 16 años Patrick (Lucas Hedges).

Pel·lícula lenta, trista, ben interpretada, continguda i sense excessos. El director va plantejant la trama i va modelant els personatges fins a dur-nos a la reflexió sobre el dolor. No el dels crits, sinó el del silenci, el de la soledat. El buit. És real com la vida mateixa? No tenim tots algunes coses a l’armari que no ens perdonem i que potser ens fan sentir més desgraciats del que és fóra recomanable?

Ens ha cridat l’atenció l’ús de la música clàssica, alguna ben coneguda com l’Adagio d’Albinoni, que pensem que ajuden a donar al film un to mesurat.

Durada: 135′

Director i guió: Kenneth Lonergan. Fotografía: Jody Lee Lipes

Vegeu el trailer: https://www.youtube.com/watch?v=obdKk_sYQNI