L’any 1939 dues dones fan un viatge de Suïssa a Kabul que dura 6 mesos. Falta poc perquè esclati la Segona Guerra Mundial. Totes dues són fotògrafes i escriptores, una etnògrafa i esportista, l’altra arqueòloga i antifeixista. Un viatge que és el gran absent del llibre, i, alhora, el punt de referència constant.

Annemarie Schwarzenbach i Ella Maillart, al Ford Roadster Deluxe de 18 caballos, amb què van viatjar de Suïssa a Kabul el 1939

El llibre és un intercanvi de cartes entre aquestes dues dones, Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, situat l’any 1940, una “correspondència fictícia tenyida de fets reals”, com diu Patricia Almarcegui. El context polític se situa entre les dues guerres mundials. Les situacions ens poden semblar molt actuals: “Suïssa havia violat el dret d’asil, això va interpel·lar tots sobre quina Europa podríem fer possible a partir d’ara, què en podria sorgir de tanta vergonya”, deia Annemarie. “Occident estén una xarxa de coordenades, de paral·leles i perpendiculars, enquadrant cada tros del món”, concloïa Ella.

Ella Maillart

A mesura que anem llegint les cartes, anem emplenant una mena de trencaclosques que ens va situant: Annemarie, addicta a la morfina, demana ajuda a Ella, que viu a l’Índia. Així, anem coneixent el pou terrible on la primera cau i recau, mentre que la seva amiga tracta d’ajudar-la, des de lluny. Cada carta d’Annemarie és un crit d’angoixa, un SOS d’urgència. Reclosa en un sanatori, s’escapa, pateix la síndrome d’abstinència… li pesa el rebuig de la mare, se sent culpable de la mort del pare, se’n va a Àfrica, la prenen per espia…

Thomas Mann deia d’Annemarie que era un àngel desolat, però diu Ella que és més aviat un àngel vermell, capaç de crear el cel i l’infern perquè els duu tots dos dins. Quan van emprendre el viatge a Kabul, Ella es creia capaç de gestes impossibles: la volia salvar. La Primera Guerra Mundial havia destrossat la seva infantesa i el fracàs per salvar la seva amiga era una altra guerra perduda. Ella fuig a un remot poblat de l’Índia; es negà el desig, però viu altres passions “com despertar-se en terres ignotes i tenir la sensació que tot és nou i creat el dia abans, només per a tu, com si et fos possible encetar el món i la vida. Cada indret està ple de paradissos que no te’ls acabaries ni en cent vides.” I mentre Ella mesura les meves riqueses en funció de tot allò a què pot renunciar, acusa l’amiga de triar sempre el sofriment.

Pukaki lake, New Zealand

Annemarie reconeix: “Potser massa sovint veig el món d’un sol color, d’un negre absolut i m’oblido del violeta pèrsic, el verd jade, el groc sofre, el lila ametista…” Ella conclou: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima. Es així com et construeixes la vida: a la mesura exacta de la teva alegria”.

La relació s’acaba a partir del silenci d’Annemarie. Mor, sí, de la manera més imprevista. Després, la seva mare crema llibres, manuscrits i cartes.

Camí d’anada i tornada. Montse Barderi, Emma Vilarasau, www.columnaedicions.cat, 2017, 150 pàg.