El Parlament de Nova Zelanda ha atorgat (16-3-2017) l’estatus de “persona jurídica” al riu Whanganui, el tercer més llarg del país (New Zealand Herald). Un grup maorí ha celebrat amb hakas l’aprovació de la llei, ja que feia 160 anys que demanaven el reconeixement del riu com a entitat viva. L’acord inclou una compensació de 80 milions NZ$ (52 milions €) i 30 milions més per millorar la salut del riu.

Riu Whanganui. Nova Zelanda

Nosaltres hi vam ser fa uns mesos i vam recórrer una pista paral·lela al riu, de 100 km, que recordem com un dels dies més difícils i durs.

A mitjan segle XIX els vaixells de vapor navegaven riu endins, fent transport fluvial i també per a turistes. A partir de 1918 el govern va regalar terres d’aquí a soldats tornats de la I Guerra Mundial, però era difícil de treballar i el territori inhòspit, per això la majoria va marxar. Amb l’arribada del tren i la millora de la carretera, el transport fluvial es va acabar el 1959.

Whanganui River – Nova Zelanda

La Whanganui River road és una pista de revolts i esllavissades permanents. Un rètol avisa que només l’obren de 12 a 12:30 del migdia i de 5:30 a 6 de la tarda. Just per passar-hi uns quants cotxes. Al poble de Raetihi tens l’opció d’anar per la carretera 4, millor, però nosaltres optem per la dificultat. Arribar al primer poble, Pipiriki (34 km) se’ns fa llarguíssim, deixat de la mà de déu tot el passat esplendor. L’hotel es va cremar un parell de cops i està sense rehabilitar per falta de diners. Passem per un molí de farina rehabilitat, a Kawana i després per Jerusalem, un poble on destaca l’església de S. Josep, creada per unes monges franceses, que ajudaven els pobres. Vegetació densa, coníferes (pi roig…), falgueres i «maníos» (Podocarpus vivalis). Tots són llocs de profunda cultura maorí.“Jo sóc el riu i el riu sóc jo”.

Riu Whanganui. Mates de ginesta

No sé si a peu hi arribaríem abans, a estones és tan estret que no tens clar si passaràs, el terra és ple de forats, troncs pel mig… revolts que no veus qui ve (… i qui ha de venir si només gosen passar per aquí alguns aborígens o algun turista boig?). A 56 km després trobem Atene, on es pot pujar a un mirador, però nosaltres tenim l’objectiu fix d’arribar a migdia a la barrera. Seguim carretera avall fins a Parikino, on trobem, abans d’entrar, dos cons estesos a la carretera. No es pot passar? Tres nois maorís ens diuen que sí, però uns km més endavant ens trobem la barrera i un treballador que ens diue que esperem. Falta mitja hora pel migdia, està caient un plugim suau i fa fresca. Aprofitem per llegir i fer notes al quadern. La mitja hora que els obrers tenen per dinar, l’aprofiten per deixar passar cotxes. Ens diu el capataç que vigilem molt, que hi ha algun tros malament. I així ho fem. En pocs km arribem a baix la carretera i llavors anem vorejant el riu fins a la ciutat de Whanganui (42.000 hab), on dormim. Sota la dutxa, tota la suada que hem fet rellisca avall. I després, una cervesa fresca ens retorna la pau. Més tard, sortim a fer un volt. Al riu, un pont, el City Bridge i a l’altra banda, ben visible, la torre del turó Durie on un túnel penetra 213 m endins des d’on un ascensor del 1919 et porta a dalt, on hi ha la War Memorial Tower amb 176 graons. Al carrer principal, botigues, bars, cinemes, teatre i a prop, centres cívics i l’imponent edifici de l’Òpera.

Whanganui city & river. Nova Zelanda

Més informació del nostre viatge: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/