Fajazinha a baix i Cuada dalt. Foto: gloriacondal

Far Albarnaz Flores. Foto: gloriacondal

Una carretera voreja la costa des de Ponta Delgada, al nord, fins a Faja Grande, a l’est, però no dóna tota la volta perquè els penya-segats entre aquesta població i el far d’Albarnaz, al nord, ho impedeixen. Clar que es pot fer a peu el sender i així també es té la vista més aproximada a l’illot Monchique, el tros de terra més occidental d’Europa. El tros de Ponta dos Fanais a Ponta da Faja fa una mica de basarda, perquè és molt estret i el precipi al mar és a 5 cm.

Sender Ponta Delgada – Faja Grande. Flores. Foto: gloriacondal

De Ponta Delgada a Sta Cruz, la capital, la costa està esquitxada d’illots i caps. Val la pena aturar-se a tots els miradors: Coimbros, Cedros, Ponta Ruiva.. i arribar a Ponta do Albarnaz, amb el far del mateix nom. A Sta Cruz recomanem el Museu da Fábrica da baleia do Boqueiro per entendre el procés i la història. De la capital surt una carretera que va a l’oest, fins a Faja Grande, passant pel mig de l’illa. A la banda nord d’aquesta ruta tenim les muntanyes més altes, amb el Morro Alto (914 m) el màxim. D’aquí baixen nombroses cascades i hi ha les calderes més xules: Funda i Comprida (hi ha un mirador des d’on es veuen ambdues), Seca i Branca.

Caldeira Funda Flores. Foto: gloriacondal

Les llacunes rodones tenen l’origen en l’enfonsament de cràters de lava i les altres són resultats d’explosions de gasos. Fem el sender a peu, que continua fins al Poço do Bacalhau, a Faja Grande i es pot acabar aquí fent una cervesa al bar que hi ha just davant de la lava, al mar, tot mirant la posta de sol, amb un fons de música de jazz.

Cascades Poço Ribeira Grande. Flores. Foto: gloriacondal

Cap al sud-oest tenim l’Aldeia da Cuada, un poble abandonat, ara reconstruït com a cases rurals, on ens vam allotjar una setmana. És tornar al temps dels nostres avis. A prop, una caminada de 20’ amunt: Poço Ribeira da Ferreiro. un llac mirall format a partir de les cascades que cauen. Un xic més avall, Fajazinha, cases blanques disperses per la desdibuixada caldera, amb horts, pastures i marqueses.

Església Rosario Lajes. Flores. Foto: gloriacondal

Encara més al sud, les calderes Rasa i Funda i unes formacions geològiques basàltiques, Rocha das Bordoes. Al sud destaquem la Faja Lopo Vaz i un xic més a l’est, el poble de Lajes. Aquí ens vam trobar que era la Diada de Corpus i a l’església del Roser celebraven comunions. La imatge de la Verge i el lampadari del Santíssim són un regal del papa Pius X perquè l’any 1909 van ajudar uns nàufrags que va petar aquí. Feien la comunió 5 nens i 2 nenes entre 7 i 12 anys. Ells, vestits amb pantalons i ermilla, amb camisa blanca. Elles, vestit blanc d’organdí fins als genolls, sense mànigues. A la dreta, la organista; a l’esquerra, els joves de guitarres i llaüts. Enmig, la dona de la coral, assajant veus i tons. El sacristà encén les espelmes i després toca les campanes. L’església s’omple. El capellà somriu, ajudat per escolans i una escolana, a més d’algun altre capellà. Un dels nens, el Martin, també es bateja. La prèdica és llarga i la seguim a mitges. Fan molts senyals de la creu sencers, s’agenollen… Acaben 2 h després de començar, anuncien que donen diplomes, però nosaltres anem a dinar a la sortida del poble, Casa do Rei, un lloc càlid, amb llibres, plantes, música suau i un menjar cuidat.

Aldeia da Cuada. Casa on vam viure. Flores. Foto: gloriacondal

En marxar, a l’aeroport, el xicot del lloguer de cotxes ens pregunta, així directe: «Sou partidàries de la independència de Catalunya?» I en parlem una estona.

141 km2 i 3.793 habitants. 17 km de llarga i 12,5 d’ampla.