Pel·lícula, més que d’acció, de reflexió. L’escenari és una casa de camp durant un estiu on una parella amb una filla acull una nena orfe 6 anys, de qui eren oncles. L’argument és com viu la nova vida la nena, com modifica l’entorn, com es rebel·la calladament contra el que no entén. Tot això, molt ben narrat.
De mica en mica anem sabent que la Frida acaba de perdre la mare a causa de la SIDA. Durant la malaltia, vivia amb els seus avis i la seva tieta Lola, ja que el seu pare – també seropositiu – va morir quan la Frida tenia un any. La seva mare va deixar dit que quan morís, la nena visqués amb el seu germà, l’Esteve, casat amb la Marga, que tenen una filla de 3 anys, l’Anna.
L’Esteve i la Marga fan el que poden, però la nena està tancada. Té gelosia de la petita Anna, a qui en alguns moments, podria haver fet molt mal. Els avis fan d’avis que ho consenteixen tot, i la tieta és un encant de personatge. Cal que la Frida faci el procés de dol, que al final pregunti en veu alta, i que plori, que plori molt. I només llavors podrà afrontar el futur.
El treball de les dues nenes, Laia Artigas i Paula Robles és molt bo. La directora explica els esforços de càsting i de temps. La parella pare i mare, en David Verdaguer i la Bruna Cusí, també és excel·lent, així com els avis, en Fermí Reixach i la Isabel Rocatti. El guió és de la mateixa directora, Carla Simón, que explica que està basat en la seva infància. És el seu primer llargmetratge i apunta futur.
Gloria Condal 